Humiliació

Grècia ha estirat més el braç que la màniga. Grècia ha fet trampes. Si la picaresca fos especialitat olímpica, Grècia seria l'or indiscutible. Grècia és el paradís dels pensionistes sense dret a pensió.

Tots aquests missatges i d'altres per l'estil són els que han fet exclamar a molts que Grècia té ben merescut el que li està passant, sense adonar-se que en aquell país també hi ha molt bona gent decent i honrada que ara tenen dificultats no ja per arribar a final de mes, sinó a la meitat. Com aquí.

Els ciutadans grecs saben que tocarà ballar-la magra durant uns anys. Protesten i es queixen, però saben que no hi ha cap altre remei. El govern –aquest i els successius– es van comprometre a respectar la paraula donada. Però Alemanya no acaba de refiar-se'n. Els diners del rescat aniran a parar a un compte bloquejat. És a dir: et deixo els diners, però no perquè els gastis en el que tu vols, sinó en el que vull jo. Que és retornar el deute que vas contraure. Pagar els funcionaris? Sí, això també; però després de pagar els bancs. I a més, la Unió hi envia comissaris per fiscalitzar les operacions.

Grècia va perdre fa mesos la seva sobirania fiscal, que és la més important. Cal, doncs, enviar-hi gent a vigilar-los? I dir-los que els seus diners ja els administrarà Europa, que ells encara serien capaços de prendre mal?

Grècia viu tot això com una humiliació. Com una gran humiliació. I si d'alguna cosa avisa la història, sobretot la d'Alemanya, és que els pobles entomen molt malament les humiliacions. Sembla que no n'aprenem.