‘No name city'

Ja ens veig vestits d'Elvis, o de Marilyn. Ja veig la Rambla gironina i la Costa Brava situades als afores de Las Vegas, i més paisatges de neó, i més casinos, i més piràmides per afegir a les que ja s'alcen pel nostre litoral i també, entre tanta impostura, alguna Torre Eiffel de pacotilla. No cal escandalitzar-se, ni enfilar-nos furiosos damunt d'un tamboret per maleir, com el predicador d'aquella meravellosa pel·lícula protagonitzada per Lee Marvin, la ciutat del pecat i els esclaus del joc, de l'alcohol, del tabac i dels diversos vicis de la carn. De fet, ni les meuques que, segons han pronosticat alguns dels adversaris, ocuparan totes les cantonades de la ciutat que es construirà, ens haurien d'esverar més que l'enorme exercici de prostitució al qual, de nou, pretenen sotmetre aquestes terres. Ja sabem que és una història vella com el món: la desesperació, les criatures per mantenir, el diner fàcil i la pressió urgent de les necessitats. I en aquestes circumstàncies, com rebutjar les propostes indecents de la dissetena fortuna del món? Com fer-li fàstics encara que sigui un vell arnat, carrincló i ultra? Com fer-ho ara, abismats com estem en la crisi, amb la tragèdia de l'atur sagnant contínuament per totes les ferides? Per una raó simple i rodona, perquè les ciutats sense nom, esbravada la felicitat inicial, s'acaben esfondrant. Perquè és pa per avui i fam per demà. Impressiona comprovar com després d'haver arribat a la catàstrofe actual pels excessos d'un capitalisme absolutament desbocat, l'única medicina que des de tot arreu se'ns recepta és més capitalisme sense brides. El constructor d'aquesta no name city exigeix, a més de la cessió del sòl i de la construcció amb pressupostos públics de les infraestructures que ell determinarà, una legalitat –o una il·legalitat– a mida. Convenis laborals especials per accentuar l'explotació, més laxituds en la llei contra el blanqueig de capitals i generoses exempcions tributàries. Ja hem vist prou cinema per saber a què sona aquesta musica. Ja sé que costa, però per una vegada hauríem de permetre que guanyin a Madrid. Potser esdevindran més rics i pròspers i aquest cobejat paradís xaró de Las Vegas combinat amb Telecinco, La Noria, les mòmies d'Intereconomía, les corrides de toros, la Belén Esteban, i tot aquest xup- xup de baixes passions, els menarà a l'excel·lència. Els felicitarem. Tothom parla del canvi de model i de la necessitat de recuperar l'economia productiva i del valor afegit; alguns fins i tot d'economia social. Malgrat això, però, si el déu del temps, tan implacable i sever, ens oferís la possibilitat de retrocedir uns deu o dotze anys, què faríem? reincidiríem? Crearíem més ciutats sense nom? Tornaríem a recórrer el camí que ens ha portat fins on som ara? Inflaríem de nou la bombolla? Justament això és el que ens proposa aquest home carregat de milions, que si no és un Déu, ara mateix, en té tota l'aparença.