Les orquídies han mort

Tenia un viatge pendent de fer aquest hivern i, tal com es presenten les coses, quedarà per fer. Bona part de la culpa la tenen els aires freds siberians, transportats per borrasques juganeres que, en lloc de passar i sols ensenyar-los, ens els han deixat a sobre i no hi ha manera de fer-los fugir. S'hi troben bé. Elles, les borrasques, resseguint l'equador, han carregat sorra i aire calent del Sàhara, han travessa l'Atlàntic i ara pugen en direcció al nord, deixant enfangades les gorres dels dictadors d'Amèrica del centre i del Carib. Descarregats de pes i acompanyant el corrent del Golf i el nord de l'Atlàntic, es presentaran a Islàndia, on tenen un dels seus indrets de descans.

Com que les previsions del servei meteorològic són cada vegada més exactes, em permeten prendre precaucions amb les plantes delicades del jardí. Aquest any, però, he rebut de valent. Tinc una dotzena d'orquídies gegants, variades, comprades en bulb a l'illa de Madeira fa uns trenta anys, de les quals en floreixen cada any, més o menys, una tercera part. No sé per quina raó aquest any han florit gairebé totes. Tapades amb una tela de dues dobles semblava suficient la protecció. Una planta tenia una trentena de vares de flors: era una bellesa. Poc regades per disminuir la tendresa del fullatge, em disposava a desafiar la borrasca. Les repetides visites em confirmaven l'efectivitat de la protecció. Unes vares per al mestre Josep Viader i la filla Anna Maria, antics veïns i amics, van ser les primeres a presumir fora de les plantes. Dijous passat, vaig voler fer uns obsequis a uns amics i, llamp del cel!, vaig trobar totes les flors cremades pel fred. El vent traïdor les destapà. “Les havies d'haver entrat!”, em diuen. És que pesen uns 130 quilos cada una! He dit que tenia pendent un viatge. Volia fotografiar amb neu les capitals d'Europa de l'est i el Danubi i el Rin gelats. Planificat el viatge per a dues persones —necessito algú que em porti l'equip fotogràfic i les pastilles— uns deu o dotze dies, els passatges d'avió des de Girona costaven sis rals i l'hostalatge en aquesta època també ben poc. Vet ací que la retirada de les companyies aèries de baix cost de l'aeroport de Girona dificulta i encareix moltíssim els viatges. D'altra banda, les ambaixades recomanen esperar a finals de març. Tot plegat, mal temps, fred glacial, neu apilonada a les ciutats, serveis aeris anul·lats i cars... L'Europa de l'est s'esperarà. Amb els àlbums de fotografies del Pirineu recupero la moral. Qui és aquest? És un que sense la vestimenta de rigor pujava a tot arreu. Ostres! Sóc jo al cim del mont Perdut el 1968. Vaig firmar en el llibre de cims de la federació aragonesa. Ara no pujo ni al llit i cerco un cotxe en què en lloc de pujar-hi, s'hagi de baixar. N'hi ha d'haver. Jo ja m'afanyo a prendre pastilles del que sigui: pastilla que veig... Però per a “Estic molt fotut!” no se'n troben enlloc. Potser Andorra?