La més picant

En els anys trenta del segle passat els habitants de Girona no tenien mitjans per tal de desplaçar-se a fora del perímetre urbà si no era per pura necessitat quan agafaven un tren o un autobús.

Una manera de passar la tarda festiva era fer una bona passejada a peu fins a Pedret. Podem imaginar que llavors era un lloc bucòlic, només amb la remor somorta de l'aigua del Ter i les alteracions periòdiques del pas del tren. Una visió del riu, de les illes farcides de natura inaccessible i les barquetes de rems que suraven amunt i avall... Llavors a Pedret hi havia cases que en el jardí hi tenien aigua picant. Alguna deu arribava fins allà i proporcionava aigua fresca amb un poc de picantor que, acompanyada amb blancs i rodons anissos proporcionava una agradable –i barata– sensació d'alleugeriment de la calor i de benestar... Paraven cadires de balca al costat del camí, amb tauletes on servien l'aigua i els anissos. Era agraït d'asseure-s'hi després de la llarga caminada i gaudir del capvespre, sobretot quan els dies es feien llargs i es podia observar com lentament es ponia el sol.

Tant d'èxit va tenir la idea de l'aigua picant que es va establir una competència entre els que la dispensaven. Per atraure els passejants, un propietari va posar el rètol: “Aigua picant.” El de més enllà es va incomodar per la idea i sens peresa va penjar un altre rètol: “Aigua doblement picant.” Un tercer, que també frisava per la competència, va escriure definitivament: “Aigua, la més picant.” Ara ja no s'hi podia dir res més!

Ens traslladem al moment actual. A la rambla de la Llibertat, el passeig s'ha convertit en un immens menjador a l'aire lliure. Entenem que per als forasters resulta el lloc ideal, ja que mitja Rambla està farcida de taules i cadires.

Els establiments de restauració s'han distribuït l'espai de tal manera que no hi ha solució de continuïtat entre les taules de l'un i de l'altre. Fins aquí podríem considerar-ho tolerable, perquè tothom s'ha de guanyar a la vida.

Però el que ja passa de mida són els immensos rètols o cartells que han col·locat entre les taules. Cada establiment detalla el seu menú i el preu i afegeix fotografies dels plats. I s'haurà establert una notòria competència entre ells i cada un ha volgut posar el cartell més gran, més acolorit i amb més detalls que l'anterior. El resultat és un guirigall de paperots suportats per pancartes que no permeten ni una visió global del passeig, ni particular de la gent que seu a les taules, envoltada de publicitat. I cada vegada són més enormes. Ens recorda allò de “doblement picant” o “la més picant”.

Les persones que cuiden d'aquests afers a l'Ajuntament farien bé de cridar a l'ordre els diferents establiments per evitar l'efecte barroerament comercial que podem veure. I és que de Rambla, només en tenim una, i és imprescindible preservar-ne la imatge, que guardem a la retina de l'ull tots els gironins.