El veredicte

Aquest cap de setmana hem vist per fi Urdangarin caminant cap al jutge, blanc, els ulls encerclats per l'ombra de l'insomni, l'holocaust de la cobdícia marcat a cada plec de la pell. Hem vist baixar del cotxe dos pòmuls i unes celles arrufades, un cos xuclat i una mirada que té assumida la condemna, però no hem vist el duc de Palma, més aviat hem vist una versió pansida del xèrif de Nottingham, sense panxa i sense impunitat. De fons, els udols del poble, fart que l'arrissin en nom del rei. També hem vist arribar el jutge, l'home que ara mateix deu patir totes les pressions imaginables perquè decanti el veredicte cap a un sentit o cap a l'altre. Veure assegut a la banqueta dels acusats algú de l'òrbita reial sens dubte fa segregar salivera als franctiradors republicans. Encara que el gendre sigui una peça menor. Mentrestant, el que aquests dies s'ha pogut llegir als diaris i s'ha pogut sentir en qualsevol bar i a qualsevol botiga, hi ha qui ho qualifica severament de judici paral·lel. Són els mateixos que després callen davant aquestes pressions fosques sobre l'estament judicial, igualment paral·leles i igualment denunciables. Sigui quina sigui la fi judicial d'Urdangarin, però, als bars i a les botigues corre una veritat inapel·lable: el xèrif hi posava el cofre i nosaltres, les monedes. Fa un parell d'anys, el director de cinema Ridley Scott va revisar la figura de Robin Hood, amb Russell Crowe de protagonista. Es veu que havien pensat intercanviar els papers i convertir el xèrif de Nottingham en una víctima de Robin Longstride. En l'últim moment, però, van entendre que una bona direcció artística és capaç de maquillar qualsevol història, però que el públic, que no és ximple, identificaria sempre Nottingham amb el dolent de la pel·lícula. I el public és el que paga.