No serà suficient
El fet que aquest cap de setmana l'esquerra abertzale hagi reconegut també el dolor de les víctimes d'ETA i hagi fet autocrítica per la seva actitud, durant tots aquests anys, davant els crims de la banda terrorista, és un gest. És un gest d'avançament que s'ha de tenir en compte en un procés que ha estat ( i queda molt camí per recórrer) dolorós i delicat. Tots els gestos tenen significat. Tots. Especialment aquells que provenen de col·lectius combatius que han mantingut, sense fissures, una actitud blindada davant un reclam ciutadà de responsabilitat.
L'esquerra abertzale s'ha equivocat molt de temps no censurant obertament (i per tant, donant-hi suport) els crims de la banda terrorista.
Hi ha massa coses que no es poden oblidar. Minimitzar el dolor i la injustícia que van representar totes les accions i la barbàrie d'ETA va ser un error. Tots recordem, per com va ser d'inexplicable i inhumana, l'actitud d'Arnaldo Otegi davant del clam popular per l'alliberament de Miguel Ángel Blanco el juliol de 1997. Aquella actitud sense clemència va fer que tothom es definís: identitats, ideologies i actituds molt diferents en un mateix bàndol. Un bàndol que creia en una altra manera de fer les coses i que considerava que l'existència d'ETA en un estat de dret amb mecanismes democràtics de funcionament no hi té cabuda i que, qualsevol atemptat terrorista, es digui el que es digui, i ho digui qui ho dugui, és un assassinat.
Però avui, tot i que el que ens agradaria sentir és la notícia real de la dissolució de la banda, podem estar més satisfets del que estàvem ahir. Més contents; més tranquils i a la vegada més exigents amb uns i altres. El camí que, formalment, s'ha iniciat tindrà un llarg, perillós i fràgil trajecte. Ple d'entrebancs. A ETA li demanem que marqui el calendari per una dissolució efectiva i real que permeti tancar un dels capítols més tristos de la nostra historia recent. I al govern de l'Estat, que assumeixi la seva responsabilitat i realitzi els gestos necessaris cap als empresonats per no perdre el camí de la reconciliació.
I, en la mesura i en la forma que toqui, amb els preàmbuls i premisses necessàries, amb els pactes i condicionants imprescindibles, hem de demanar a qui ens governa que comenci a moure peces, de manera oficial i/o extraoficial, amb interlocutors afins i llunyans, però ens cal que, de totes les parts, arribin les evidències que demostrin que la democràcia ha vençut, sense possibilitat de retorn, el terrorisme.
