El fariseisme convergent

Quan CiU va prendre posició del govern, no va dubtar a culpabilitzar el tripartit del mal estat de l'economia. Una manera barroera de justificar les retallades que ha aplicat i dretanitzar les seves prioritats: potenciar els interessos d'empresaris i financers per damunt dels de les classes necessitades, cosa que ha comportat un progressiu desballestament de l'estat del benestar i de la democràcia participativa dels treballadors que, en cap cas, ha servit per reduir l'atur i, encara menys, per crear ocupació. Tampoc han promogut la reforma fiscal amb la qual s'obtindrien més ingressos de les rendes de capital. Al contrari, estem en plena rescissió econòmica...

Unes maneres molt poc ètiques, però menys transcendents que el fariseisme polític que practiquen en jugar amb els sentiments i amb els desitjos dels catalans d'aconseguir una Catalunya políticament sobirana, econòmicament i culturalment independent, però, sobretot, sense l'espoli sistemàtic infligit pels governs espanyols. CiU ha utilitzat la retòrica catalanista i fins i tot la sobiranista com la transició nacional o el pacte fiscal per fer les polítiques que complauen uns determinats sectors econòmics, malgrat que comporti ser captius d'en Rajoy, en definitiva botiflers! L'acord dels pressupostos amb el PP posa de manifest que allò de la geometria variable és pur verbalisme parlamentari, car les qüestions importants (com és normal des del pacte del Majestic) les prefereixen pactar amb els populars, rebutjant, sense escrúpols, les ofertes de col·laboració d'ERC. Aquest apropament al PP, tot i alguna ben estudiada declaració altisonant com la del president Mas al rotatiu francès Le Monde, demostra a bastament que els qui veritablement tenen una malaltissa dependència de Madrid no són només els socialistes catalans, sinó els dirigents de CiU, i potser més que cap d'ells en Mas i en Duran i Lleida, els dos màxims culpables de la creixent i inqualificable submissió de Catalunya a Espanya.

L'autonomisme conformista i submís practicat per CiU quan governa no té res a veure amb les polítiques que preconitza quan és a l'oposició i encara molt menys amb el que predica quan està en campanya electoral, ja que aleshores la majoria dels dirigents convergents es declaren sobiranistes i, com el mateix president Mas, declaren que en un hipotètic referèndum sobre la independència hi votarien a favor. Unes afirmacions contradictòries amb la política que diàriament podem observar. Un altre exemple és el pacte que han subscrit amb la virreina d'en Rajoy, la Sánchez-Camacho, la llei òmnibus sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), TV3 i Catalunya Ràdio que comportarà asfixiar econòmicament la CCMA i reforçar el control polític del govern amb la consegüent eliminació del pluralisme del consell d'administració. Una política encaminada a reforçar les entitats privades i escanyar les públiques i que reforça l'insistent rumor que insinua que el govern lliurarà el control de la corporació a una persona vinculada al grup Godó... Els reiterats pactes amb l'espanyolisme més reaccionari només poden tenir una possible lectura: malgrat les teòriques diferències ideològiques, existiria una rendible aliança d'interessos en la qual Catalunya i els catalans podrien esdevenir greument perjudicats. Uns pactes que, si segueixen, han de comportar –de ben segur– un irreversible descrèdit per als convergents tan o més gran del que han patit els socialistes.

Tota una línia d'actuació que reafirma aquella dita popular: “Un veu la palla en l'ull dels altres i no sap veure la biga en el propi.” L'exemple ens el dóna la consellera Irene Rigau, responent a una interpel·lació parlamentària d'un diputat de SI, quan s'atreví a afirmar que el grup independentista podria esdevenir traïdor, sense adonar-se que ella i la resta del govern convergent, amb la seva discutida actuació, potser ja han esdevingut traïdors.