Màniga

Una de les expressions que més s'han utilitzat des de l'inici de la crisi ha estat que la causa principal, pel que a nosaltres pertoca, és que hem estirat més el braç que la màniga. Jo mateix l'he escrita mantes vegades. És a dir, que la crisi ha vingut perquè ens vam creure que la bóta de sant Ferriol existeix i que la festa no havia d'acabar mai; perquè hem comprat a crèdit per gastar el que no teníem i entre tots hem contribuït a inflar els preus del sòl i dels habitatges.

És un procés vell, antic. No podem dir que no estàvem avisats. El 1636, a Holanda, es va desfermar la febre de la tulipa. El bulb es va convertir en objecte d'especulació i la gent venia les seves propietats per adquirir-ne, ja que els preus semblava que no havien de baixar mai. Ho van fer, abruptament, el 1637, i molts van quedar arruïnats. Posteriorment es va especular amb mines d'or inexistents, amb les bombolles dels mars del sud i amb accions borsàries.

Si aquesta història es va repetint periòdicament és per almenys dos motius: el primer, la desmemòria; però el segon, i més important, és aquesta tendència a creure'ns més llestos que els nostres avantpassats i, en general, que els nostres veïns.

Tot això és cert. El que ja no ho és tant és aquesta generalització de la màniga, l'excusa perquè tothom pagui una crisi que és responsabilitat d'uns quants. ¿Quina cara ha de posar la família que fins i tot en el temps de la disbauxa no arribava a final de mes, i a qui ara li justifiquen la garrotada amb la rondalla de la màniga? Màniga? Quina màniga? Però si no teníem ni camisa.