Islàndia

Islàndia va ser el primer país europeu a caure, se'n recorden? Va ser al 2008, quan va arribar el tsunami financer des dels Estats Units i els tres principals bancs islandesos, a diferència del que va passar després en la resta d'Europa, van suspendre pagaments. Islàndia, acostumava a viure a crèdit, es va quedar sense diners.

Aquesta gran sotragada va ser vista des de bona part de la Unió amb una barreja de displicència i commiseració, com si els problemes dels islandesos no fossin cosa nostra. La crua realitat és que la sotragada es va estendre a Irlanda, Grècia i Portugal; i des d'allí, a la resta dels territoris d'Europa. Les autoritats van haver de sortir corrents a apagar un foc que no havien sabut controlar quan les flames ja devoraven els fonaments de l'edifici. Europa va caure al fons de tot, i encara s'hi arrossega.

A la fórmula islandesa per sortir de la crisi no se li dóna gaire publicitat, perquè va consistir a dir que no es pagarien els deutes contrets en l'època de la gran alegria i a engarjolar als responsables del desgavell. A la resta d'Europa s'ha anat, més aviat, per la retallada de salaris i l'augment d'impostos per aconseguir pagar els deutes, i no tant per mantenir l'estat del benestar.

Per això, Islàndia es va convertir ràpidament en el far dels indignats, un moviment que va acabar fent aigües per falta d'un lideratge clar. Es va acabar convertint en un moviment convulsiu que els seus enemics van saber desacreditar ràpidament.

El malestar persisteix i creix. Potser és hora de preocupar-se més per la feina i menys pels deutes.