La història de la Història
És una història voluminosa, forjada durant dos mil·lennis i convertida en el vèrtex on conflueixen les cròniques de bona part del món conegut: és la història de la cristiandat, que ha bastit l'actual realitat politicosocial, al marge de la fe i de la pràctica religiosa dels qui es professen cristians. Sorgida a un racó de l'Imperi Romà i promoguda per un personatge fracassat –és abandonat pels seus i executat–, però que ràpidament imposà una filosofia i un ordre, fins consolidar-se a l'ombra del poder. Vint segles de continuada actualitat convertiren el cristianisme en la gran referència i, segur, l'actual societat occidental és fruit de la seva crònica.
Existeixen pocs relats que intentin abastar tota la història de la cristiandat i molts d'ells es limiten a estudiar la història de l'Església i, encara, des de la pròpia ortodòxia eclesial. Una aproximació al tot del cristianisme és una feina llarga i exigent, tenint en compte els molts troncs de l'arbre comú, nascuts dels desacords o dels intents d'evolució. El treball és exhaustiu i cal una vocació que només pot tenir qui ha nascut en una família profundament cristiana i, a la vegada, intel·lectual, en una casa amb una abundant biblioteca de llibres religiosos i amb una preparació adquirida en els estudis i ordenació diaconal en l'Església d'Anglaterra. Per això, Diarmaid MacCulloch, catedràtic a Oxford, demanà una excedència per dedicar-se a escriure una voluminosa història de la cristiandat, que publicà originalment al 2009, i guanyant el premi Cundill, el més prestigiós dels guardons sobre història, i ara ha aparegut en llengua castellana (Debate).
MacCulloch abandonà la carrera eclesial quan el Sínode General de l'Església d'Anglaterra, al 1987, no acceptà l'ordenació d'homosexuals; aleshores ell es declarà homosexual i renuncià a l'ordenació. Malgrat tot, manté l'adscripció al cristianisme i ara és catedràtic d'Història de l'Església. La seva obra, doncs, és molt documentada, crítica i un xic escèptica, on es generen més preguntes que no pas respostes.
La Història de la Cristiandat porta el suggeridor subtítol Els primers tres mil anys, una afirmació suficient per endevinar la tesi de l'obra, que té la primera particularitat en aquests tres mil anys, ja que inicia la crònica mil anys abans, que l'autor cita com a època precristiana, des del logos hel·lenístic (Paraula) a l'ekklesia com a assemblea d'afiliats. Roma i Israel complementen la tríada precursora. Després, la figura de Jesús i l'imprescindible Pau de Tars, amb tres segles d'expansió i l'aparició del Déu de les batalles juntament amb l'emperador Constantí. Segueix l'aiguabarreig dels poders celestial i temporal, els dubtes, els concilis, les escissions, el monacat... el poder de Roma i, aviat, la Nova Roma, a Constantinoble. Les diverses branques de la cristiandat.
Els anys i la crònica porten a la Reforma i, com sinó, a la Contrareforma. Les guerres de religió. El cristianisme missioner i la colonització americana, mentre les diverses branques protestants es consoliden. A l'horitzó, la Il·lustració i la Revolució Francesa presenten els credencials del dubte i la crítica. El contacte amb les filosofies orientals i el terrible interrogant del nazisme. La revolució cultural i l'anunci del nou mil·lenni.
MacCulloch es pregunta pel futur basant-se en una seqüència de fets que demostren la capacitat del cristianisme per sobreviure i reformar-se fins en les condicions més adverses. Dos mil milions de cristians formen un corpus gens menyspreable. Per això i per la capacitat d'autoreformar-se, l'autor acaba el llibre convençut que només és el final d'un capítol i que la Història continua.
