Periodistes deslocalitzats
Viatge a corre-cuita a Londres per visitar per última vegada els veterans estudis de ràdio del Servei Mundial de la BBC. Els temps canvien i els pressupostos s'ajusten, així que ha arribat l'hora de jubilació del magnífic edifici que ha estat la seu durant 80 anys del principal servei de radiodifusió del món. Encara emet en 27 llengües diferents i, malgrat l'esperit colonialista de la seva fundació, ha servit per obrir una escletxa de llibertat de premsa a continents sencers. La BBC també va emetre en català durant els anys del franquisme, i podia escoltar-se per la freqüència de Ràdio Pirenaica. Jo vaig tenir la sort de treballar durant cinc anys al Servei Mundial de la BBC. En temps molt menys heroics que els del franquisme. Vaig començar-hi com a becari i, després, com a redactor. Ara, com a corresponsal a París de TV3, rebo contínuament currículums de periodistes que em pregunten com es pot aconseguir una beca de la BBC. Però, sincerament, en aquests moments les úniques ofertes de feina que m'arriben són de països emergents que estan muntant grans estructures informatives internacionals al mateix ritme que les seves economies també s'expandeixen. Veneçuela, Rússia, la Xina, l'Iran o diverses televisions dels Emirats Àrabs ofereixen contractes per a periodistes que dominin la llengua castellana per als seus nous canals dirigits als més de 400 milions d'hispanoparlants d'arreu del món. Mentrestant, a Europa les televisions i ràdios públiques britànica, francesa i espanyola estan de retirada (per falta de recursos i per la pressió dels grups privats en aquests països), i només la Deutsche Welle està en una ratxa expansiva. Aquest mes de febrer Alemanya ha inaugurat el seu nou canal informatiu en castellà, que emet 20 hores al dia i que ha necessitat 240 nous professionals de parla hispana. El “Pepe, ¡vente p'Alemania!” dels anys seixanta es tradueix aquest 2012 en una crida a periodistes espanyols, que se suma a la demanda d'enginyers. Igual que d'infermers al Regne Unit o arquitectes al Brasil.
Abans, no tenia cap dubte a aconsellar als estudiants de periodisme que es llancessin a l'aventura i marxessin a l'estranger. Però, ara, ja no. No, si això vol dir ser còmplice dels missatges perniciosos de règims com el de Vladímir Putin o Mahmud Ahmadinejad. Llegeixo en un diari alemany que un grup de periodistes han deixat les seves feines a la televisió xinesa perquè no podien suportar la censura. “Traduïm comunicats del govern, no fem informacions. Això que en algun país europeu hi ha periodistes que troben frustrant, per nosaltres ho és doblement perquè estem parlant d'un govern que mata gent, amaga escàndols sanitaris de gran abast i no respecta els drets humans més bàsics.” Una periodista catalana a qui van oferir treballar en la nova televisió de l'Iran en espanyol em deia: “Em sento molt malament: és una oportunitat professional brutal, potser com mai tindré a la vida, però se'm remou l'estómac pensant a posar el meu coneixement i les meves hores de feina al servei d'un règim totalitari.” No va agafar la feina. Una altra periodista que, en aquest cas sí, va acceptar treballar a Tele Sur: “Només fem que criticar l'imperialisme nord-americà i alabar el govern bolivarià de Chávez; és vergonyós, però no tinc alternativa laboral.”
Són temps durs per al periodisme. A casa nostra, perquè hi ha precarietat dins i fora de les redaccions. A l'estranger, perquè les ofertes de treball no són per fer periodisme, sinó propaganda. Qui paga, mana. I mentre Putin, Ahmadinejad o Chávez utilitzen els diners del petroli per pagar els seus escrivents, els antics estudis de ràdio de la BBC es convertiran aviat en habitacions d'un hotel de luxe. És aquest, el destí d'Europa? És, de moment, una cruïlla moral per a molts periodistes europeus.
