la columna
Quaresma
La fam no és una qüestió que s'arregli amb donatius
Som gairebé a la meitat de la Quaresma. I no voldria que s'acabés sense haver-li prestat l'atenció que es mereix. La quaresma és el camí de la Pasqua. I recorda també el pas obligat pel desert, camí de la terra promesa. Déu va voler que el poble d'Israel (el poble escollit) nasqués en el desert. Però no que s'hi quedés. En el desert havia d'aprendre a adorar Déu. I a guardar la llei divina. Aquest era el pacte. A canvi, Déu els va prometre de guiar-los fins a la terra que raja llet i mel. I així va ser. Però alguns van morir pel camí. D'altres van desertar. Preferiren viure en l'esclavitud, que no pas ser lliures en el desert. No van entendre que el desert era una prova, un camí cap a la plena felicitat. Jesús, abans de començar la seva missió, se n'anà quaranta dies al desert, guiat per l'Esperit. Volia reviure les diferents etapes que havia viscut el seu poble. En el desert va ser provat, igual que ho foren els seus avantpassats. Només que ell va superar la prova amb escreix. Va preferir la paraula de Déu al pa. I va posar la seva confiança en el poder de l'amor, més que no pas en l'amor al poder. I en sortí victoriós. De tal manera, que aparegué en la vida pública nou com l'alba, aparentment fràgil, però disposat a calar foc a la terra. La fortalesa la va adquirir en el desert. Allà va guardar un dejuni voluntari. Havia de conèixer a fons la fam, per tal de sentir-la com el que és: una injustícia social de les més vergonyoses. D'aquí vindria la seva fam de justícia: d'haver-la passat en el desert. La fam del món no és una qüestió que s'arregli amb donatius. I encara menys amb piadoses almoines. L'almoina, escrigué Anatole France, rebaixa tant qui la rep com qui la dóna. No hi cap captaire que no mori de fam gràcies a les piadoses almoines. La primera cosa que va fer el bisbe Casaldàliga, en arribar a Mato Grosso, va ser reivindicar la terra en favor dels desposseïts, els seus indis. Seus perquè va assumir com a pròpia la injustícia que patien. Així va néixer una cançó, que es féu popular en tot Brasil: “Som un poble de persones, som el poble de Déu. Volem terra en la terra. Ja tenim terra en el cel.” Doncs bé: la Quaresma és això.