El jardí vertical de la muralla

Les pedres oblidades, les velles pedres d'ermites i castells enrunats, les restes d'èpoques remotes i desconegudes amagades sovint sota la vegetació de l'entorn són pedres que expliquen o suggereixen el nostre passat abandonades des de tants segles... Els murs que s'alçaven inútils al cel inclement, resistint l'embat de la naturalesa, van ser dels motius més emblemàtics del romanticisme. La pintura els immortalitzà, la poesia els posà als nostres somnis, la música els convertí en decorat de memorables històries. Els castells enrunats i l'heura enfilant el seu desig de vida, cobrint-los púdicament, són la imatge més contundent del moviment que va ser el germen de la nostra Renaixença i de tants moviments similars a Europa.

Penso tot això perquè fa uns dies algú es queixava públicament de les heures que “tapaven” part de la muralla, a la banda de les Pedreres. I ho deia com si fos així per manca d'interès, per abandonament. Tants anys menyspreant les pedres velles, ara cal reivindicar-ne cada pam quadrat. Sense entendre que l'heura forma part del paisatge romàntic que configura la muralla.

Però les heures... Naturalment, les arrels de les heures agredeixen els murs i, si no es controlessin, acabarien enrunant-los. Per això, els responsables municipals, que ho saben, que saben també el sentit del verd sobre la pedra, van anar canviant el tipus de planta. Ja no tenim heures a la muralla. I les plantes que les han substituït, amb prou gràcia, són curosament podades i tractades cada any. Segons em van explicar els jardiners que en tenen cura, el que hi ha ara per fer d'alguns sectors de muralla autèntics jardins verticals, són bignònies i alguna altra espècie semblant, que no tenen les arrels tant agressives, que quan arriba el bon temps – i això serà aviat – desprès de l'esclat contundent del verd, el conjuguen amb una florida rosada.

A l'hivern, és cert, sobre el daurat grisós de la pedra, hi queda la trama de tiges marronoses, adormides, tot esperant condicions més amables. Però aviat tornarem a veure el verd tendre al nostre jardí ciutadà vertical, conjugat amb els trams de pedra nua –que aquest any seran més amplis, que s'ha despullat molta pedra, com si els responsables dubtessin entre deixar les plantes o tallar-les–. Potser s'ha pensat –seguint criteris contraris a les heures– anar-les suprimint de mica en mica, per etapes. Deixar la monotonia dels quilòmetres de muralla “neta”, per continuar una moda que ja és passada de moda, si voleu que ho digui així. Abans les muralles feien nosa, ara s'han de salvar de tot, mostrar-les nues i esquerpes, envoltades només de la solitud dels xiprers que hi creixen arran. Fins que algú pensi que les arrels dels xiprer també poden ser un perill. I els talli.