Construint líders

Fa temps que l'estic observant no pas de la vora com voldria, però entre els mitjans i les visites que ha fet a Girona, he tingut ocasió de veure'l, escoltar-lo i tenir-hi unes paraules. Es tracta d'Oriol Pujol i Ferrusola, d'ara endavant, l'Oriol. L'afició, convertida en professió durant la meva llarga estada a la direcció d'una gran empresa, de descobrir els caràcters de les persones, aptituds, actitud social, esperit d'empresa i altres qualitats —i defectes—, em va permetre envoltar-me de gent molt qualificada i seleccionar-ne d'alt nivell per a la pròpia empresa o del grup. Un màster de psicologia aplicada, va ser-me d'ajuda.

A l'Oriol, no hi deu haver ni una sola persona que no el compari amb el seu pare. Amb els fills de figures és inevitable. La majoria d'aquests, en veure-ho, arriben fins hi tot a odiar-ho i, en algun cas, ha estat l'origen de problemes greus. A l'inrevés, els que s'arrimen a la figura dels progenitors, no mereixen atenció i viuen sense pena ni glòria. L'Oriol té les idees clares: de Jordi Pujol sols n'hi haurà hagut un. Ell, en tot, vol ser l'Oriol, i si en quelcom s'assemblen, és en la ferma decisió de tenir cadascú la seva pròpia vida. Una equilibrada intel·ligència, capacitat d'improvisació, cultura sòlida i facilitat de dir i explicar-se en qualsevol lloc i tema conegut –parlar del que no és coneix és temerari–, el fa bon comunicador. És senzill en el tracte, educat, respectuós i amb el sentit de l'humor precís: entès que no és el mateix fer gràcia que fer riure.

En el cas molt probable d'esperar del subjecte el més alt lideratge polític, canvien algunes coses. Del que un presumpte líder polític ha de tenir en quantitat inesgotable és capacitat d'adaptar-se. A vegades en el curs d'unes hores, s'ha de plantejar el mateix assumpte canviat totalment. L'Oriol fins ara no s'ha trobat en dilemes semblants. Ja li arribarà. Té serenitat, el cap fred i m'atreveixo a dir que serà capaç de canviar el discurs com un mitjó, i defensar-lo amb valentia. Jordi Pujol ho arreglava amb aquelles entranyables gesticulacions, amb el cap inclinat sobre l'espatlla, ulls tancats, mitges paraules i un “ja m'enteneu, veritat?”, que inexplicablement tothom entenia sense haver dit res, i acabava amb una gran ovació. L'Oriol té les condicions per obtenir per camins distints els resultats que obtenia el seu pare, sense imitar-lo. Deixeu-lo fer. És ben clar que sap el que vol i ho assolirà. Li sobra temps. En Mas governa i, a la vegada, pinta, mobla i decora la casa amb nou estil, amb vista a anys enllà. Vuit? Dotze? Els presumptes estadants –els quals han d'anar fent llavi com els músics–, ho contemplen amb respecte i una certa por. Tenen sort! No tots els polítics tenen un preludi de suor i llàgrimes a càrrec d'un amic que els precedeix, en aquest cas, en temps de crisi, gairebé temps de guerra. L'Oriol encara no ha arribat i ja s'ha de tenir en compte. Ell ho sap i no ho sap. La responsabilitat frena i la llibertat accelera. Ha d'anar al seu pas: el destí prou que l'atraparà! Aquest és l'Oriol Pujol sintetitzat solament. Queden per definir sentiments, aficions, debilitats, família, relacions humanes, prospectiva de Catalunya a Espanya i Europa, cor obert per poder-hi cabre tots els catalans i, per acabar, lideratge. Llavors quedarà retratat i emmarcat. Així ho penso, i tal com ho penso ho dic!