Ciutadania estressada
El país està emocionalment emprenyat. De manera civilitzada, encara, però amb una dosi creixent de ràbia continguda i alhora d'impotència, no hi ha dia que no es visualitzi al carrer la protesta de la ciutadania: protesten els que no tenen feina i els que tenen por de perdre-la, els que veuen rebaixats els salaris i al mateix temps se'ls apugen els impostos. Protesten els professionals de l'educació i de la sanitat no només per la rebaixa dels sous sinó per la progressiva degradació dels serveis que presten, conseqüència de la retallada dels recursos públics... La darrera de les protestes, sonada, massiva i especialment significativa, ha estat la del món universitari. Significativa perquè són els que han de prendre el relleu a la generació que avui té el poder, la que avui presideix institucions, dirigeix empreses o governa el país. Quin estímul i quin model els ofereix el sistema? Subsistència precària a l'espera d'un contracte que no acaba d'arribar, buscar feina temporal al mercat exterior i, mentrestant, ajornar sine die, el propi projecte personal professional, afectiu i familiar. Ens podríem preguntar: qui ha espatllat l'ascensor social que ens ha permès als més grans de gaudir de tantes oportunitats? Fins a quin punt som culpables d'haver malbaratat els recursos públics que havien de garantir el relleu generacional amb un plus de capacitació?
De la societat del benestar estem entrant a la societat de la frustració. L'atur continua pujant. A Catalunya els desocupats ja són 641.948. Que lluny i que demagògica pot semblar, avui, la promesa que féu fa més d'un any el conseller Mena de reduir a la meitat les xifres del 2010. Creix el dèficit. El govern no l'ha pogut frenar al 2'6% com havia promès i s'ha trobat que el 2011 ha arribat al 3'72% d'increment. La tímida represa econòmica dels tres primers trimestres de l'any passat es va esfumar amb l'enfonsada del PIB al quart trimestre obrint novament una etapa de recessió. L'excusa de l'herència rebuda ja no serveix. La ciutadania ho sap.
És urgent de prendre consciència de com l'estat actual de les coses està minant la moral col·lectiva del país i està posant a prova no només la imprescindible cohesió social sinó la mateixa credibilitat del sistema amb el risc que algú tingui la temptació de pensar que hi poden haver solucions demagògiques més enllà de les estructures democràtiques que ens hem donat. I és que el pitjor de tot és que no s'hi veu alternativa. Canvien els governs i els que oferien la fórmula per capgirar la situació ara reconeixen que la crisi els està desbordant i no tenen respostes efectives. Tothom sap que la reforma laboral està feta per reactivar el mercat de treball però el que farà, de moment, és facilitar els acomiadaments i augmentar l'atur. A l'Estat espanyol ningú descarta que es pugui arribar a les 6.000.000 de persones sense feina. Les condicions per a una explosió social són a la vista.
En aquest marc no hi ha altra alternativa que la de crear un nou marc de confiança entre ciutadania i responsables socials i polítics. La veritat és que no hi ajuden els casos de corrupció que van apareixent de persones públiques i institucionals atrapades en negocis bruts i corrupteles indefensables. La fórmula per gestionar aquests moments d'incertesa només pot venir de la suma de complicitats: govern, oposició, sindicats, empresariat, banca, associacions ciutadanes amb l'aval i la complicitat de les xarxes socials. Però qui té la primera responsabilitat és el govern, apostant per la transparència, fent gestos valents no només per decidir on es concentra la retallada sinó per arbitrar els mecanismes per destapar on s'amaga el frau fiscal, que els entesos xifren en 80.000 milions, el 71,8% correspon a les grans fortunes. Gestos per fer surar l'economia submergida que voreja els 245.000 milions i que no paga impostos. Gestos per detectar i perseguir l'evasió de capitals que deixen d'invertir al país.
És hora dels grans compromisos. L'austeritat obligada de la ciutadania reclama l'eficiència contrastada del govern. I l'eficiència s'aconsegueix amb la suma de complicitats. L'equitat exigeix que els que més tenen més aportin, sense trampes, sense excepcions, amb transparència i sense manipulació de l'opinió pública. És hora dels pactes, no del conflicte, i menys de la lluita partidista.
