El poder del vellut

Demano al lector disculpes per endavant, per esmentar un parell d'obvietats i un estirabot: som un país de magre poder financer, no tenim exercit (ni ganes), ens cal, per necessitat, el concert econòmic i amb orgull, disposem d'un ànima nacional diferent de la d'aquells que ens envolten i determinen per nosaltres amb drets adquirits i legislació vigent, com recordava el ministre d'Afers Estrangers García-Margallo: “Escòcia sí, però Catalunya no”. L'estirabot: “C..., que podria ser carai!”.

Ara bé, hi ha un poder que Catalunya té amb escreix i, per raons que se m'escapen, no ha exercit gens: el poder cultural. L'explicació d'aquesta mancança pot tenir enunciats fàcils amb noms i cognoms, però la complexitat derivada de les respostes abraça un ventall de pensament contemporani, més enllà de la pura contingència política. És dir: no estic parlant de pressupost. Sinó del poder del vellut, o sigui, de la disposició anímica d'un poble per reconèixer que la producció dels seus artistes i creadors és universal, precisament perquè les seves arrels estan ben posades a la terra que les ha parit. Quan Anglaterra va veure que la seva prevalença a ultramar minvava, després de curar-se les ferides de la I Guerra Mundial, es va inventar dos entramats, que li han assegurat l'hegemonia cultural i la idiomàtica fins avui en dia: el British Council i la BBC, símbols del poder imperialista saxó, sense embuts. Els Estats Units, gairebé trenta anys després, es van adonar del poder cultural com a eina d'expansió i van encetar una operació, gens secreta, que anava des de Hollywood fins a Harvard, mentre defensaven valors culturals de modernitat, com ara donant suport al passat proper, per exemple la pintura de Jackson Pollock, De Kooning o Mark Rothko o enviant, recentment, la Filharmònica de Nova York a la capital nord-coreana. Cal tenir en compte que els exemples esmentats no tenen res a veure amb la diplomàcia cultural, que és la metodologia francesa de portar una col·lecció de pintura d'un estat a l'altre, muntar l'exposició, organitzar un vernissatge, premsa, fotos i prou. Aquesta diplomàcia d'aparador no serveix. La importància rau en tot el que passa al voltant de l'esdeveniment cultural. Quan Grècia agonitzava sota el regim dels coronels a finals dels anys seixanta, el Departament d'Estat dels EUA va organitzar una sèrie de concerts del músic de jazz Dizzy Gillespie que van esdevenir un fenomen de masses contra la dictadura militar, a favor de la democràcia i de la llibertat de pensament.

Aquestes manifestacions imperials tenen com a objectiu farcir de contingut una manera diferent d'entendre els valors de la convivència, la modernitat i l'apropament de realitats paral·leles, mentre es consolida la marca del país que les genera. Quan Catalunya ha pretès fer pedagogia a Espanya, sempre, n'ha sortit escaldada, perquè la indústria del descrèdit castellà funciona a ple rendiment i en el despropòsit de la indefinició, l'ambigüitat i la manca d'autoestima el poble català guanya per golejada. No, la recepta no és pedagògica, sinó mostrar i demostrar la potència d'una marca o d'una tendència que parteix del teixit cultural català i, com ja he apuntat, no parlo d'institucions mal dirigides i menys subvencionades. La creació d'una marca és per a un estat en minusvàlua com el català una tasca gegantina, i només es pot aconseguir amb un claríssim traç a llarg termini i d'imaginació creativa constant i permanent.

És curiós veure com ho fan, els que en saben: la BBC acaba d'encetar un servei mundial televisiu dedicat als països àrabs. De fet, quan es va crear la BBC, a principis de 1930, la segona llengua en què va transmetre va ser l'àrab. Reinventar-se per no morir. En el nostre cas la supervivència passa per una autoestima que s'ha de cercar en el món, pas amb els veïns que ens han menystingut fins als límits de l'extenuació. Ho han fet econòmicament, cap dubte; espero que no els deixem fer-ho ni amb la llengua ni amb la cultura.