No cal!

Els pessimistes neixen? Es fan? Ho són per culpa dels gens o de l'ambient? Mala cosa, els pessimistes! Ben lluny! El pessimista és aquell que no creu que la seva conducta pugui canviar les coses, és passiu i fuig de les noves experiències. Només veu pegues i problemes a tot, i en canvi ignora les virtuts i les gràcies de les persones, dels temps i les situacions. El pessimista és fosc, no gaire simpàtic, i es fa una mica pesat. El pessimista es burla dels qui creuen que les coses poden sortir bé i treballen perquè hi surtin, i els acusa d'ingenuïtat i poca intel·ligència. En general, és suspicaç i desconfiat, i crida el mal temps tan fort que al final li acaba venint a sobre. El pessimista no s'arremanga, o se'n cansa aviat, perquè ha arribat a la conclusió que “total, no val la pena; no cal; no sortirà bé; no ho podrem arreglar; fem el que fem, tot anirà molt malament”: es condemna eternament a la immobilitat; de fet, no cal que ningú el venci, perquè es derrota ell tot sol. L'optimista, per contra, és clar, i alegre, i encomana energia. No és ingenu ni babau, simplement té autoestima i creu en la seva capacitat i en la de les persones que l'envolten per canviar el món. L'optimista és brillant i al seu costat s'hi està molt a gust. L'optimista no defalleix; si un moment es cansa, reposa, agafa alè, fa fora el desànim i torna amb l'esperit renovat. L'optimista fa tot el possible perquè passin les coses que vol que passin. És feliç, triomfador, espera sempre el millor i el millor li acaba venint.

En aquests dies difícils que vivim, que per als independentistes són d'una gran transcendència, els pessimistes ens haurien de fer el favor de quedar-se a casa, no anar a les tertúlies de ràdios i teles, no escriure als diaris, no anar al casino a fer la partida. Perquè no ens contagiïn desesperança. Després que tornin a sortir, perquè a la Catalunya independent necessitarem de tot, pessimistes inclosos.