Economia de país i economia d'estat
El nostre país és tan curiós i original que és capaç de convocar referèndums i mobilitzacions massives per la independència política i mirar-se la independència econòmica amb els ulls hipnotitzats d'un gòmbit. I no diguem ara que la independència econòmica vindrà amb la independència política perquè l'economia del país no és el mateix que l'economia de l'estat. Si aquesta s'ha de basar forçosament en els impostos, la primera s'ha de basar en la producció pròpia de béns i serveis. Perquè l'economia que sosté un país és la que dóna ocupació, la que produeix béns, la que posa diners a les butxaques dels ciutadans per la via dels salaris i dels beneficis, la que permet fluïdesa en el consum i la que permet aplicar impostos. L'economia de l'estat, en canvi, és subsidiària de la del país perquè només pot dur a terme la funció redistribuïdora que li és pròpia si abans recapta i, per tant, si els ciutadans tenen ingressos per gravar. O si s'endeuta, que ja hem vist que és la manera de donar forma als somnis fins que
la realitat els rebenta.
Per més que als catalans ens dolgui que els nostres impostos s'esmercin malament, de manera injusta i de forma discriminatòria cap al nostre territori, amb la reivindicació de pactes fiscals i de concerts econòmics sota l'amenaça de despertar el sobiranisme, tot el que fem és plantejar un canvi de competència fiscal sense cap altre objectiu que redistribuir millor els diners dels impostos que es recapten a Catalunya. Més o menys el mateix que podria reivindicar sense cap pretensió secessionista qualsevol ciutadà de les comarques perifèriques a la vista de les inversions públiques al seu territori respecte a les de les comarques circumdants de la capital.
Però bé, d'acord, gestionem els impostos. Sobre quins rendiments els aplicarem quan siguin nostres? Sobre quina base productiva s'afermarà el país? Qui i com crearà llocs de treball? Sembla que amb una taxa d'atur situada al voltant del 20,5 per cent la preocupació per trobar vies d'estructuració de l'economia de Catalunya hauria de predominar amb una certa urgència sobre qualsevol greuge fiscal. Sembla que, si som capaços de mobilitzar centenars de milers de persones perquè es pronunciïn favorablement sobre la independència política i fiscal també hauríem de ser capaços d'estimular-les a definir i construir un marc de reconstrucció econòmica sense el qual no hi haurà mai país ni tampoc estat.
