de set en set
Farteta
Jo és que, com que sóc del gènere optimista, miro de no defallir. I mirin si n'arribo a ser, del gènere optimista, que em fa l'efecte que ja els ho he comentat en alguna ocasió en aquesta columna. Deu ser que necessito verbalitzar-ho per no tornar-me boja o per no defallir. Fa anys recordo que uns psicòlegs del País Valencià (sí, sí, País Valencià) ja van teoritzar sobre la patologia que patíem molts catalans en haver de defensar allò que en altres nacions els ve de natural, que és ser allò que són, i prou.
Tinc ganes i pressa per viure aquesta realitat, i em nego a acceptar l'actual conjuntura.
No estic boja, encara, però tinc amics que em recorden que aquesta setmana hem liquidat tres caixes catalanes històriques per ajudar el segon banc espanyol a superar el primer banc espanyol. I jo que penso: va, vinga, ànim, seguim!
Això desprès de passar tot el dia amb l'ai al cor esperant que em fumessin una bufetada per després poder queixar-me –amb raó– que no hi ha cap raó objectiva per rebre la bufetada. Això no hauria de ser normal, però és habitual.
No tinc gens de ganes de queixar-me, ni d'haver de defensar un model de convivència a l'escola, que fa que els nostres fills gaudeixin d'una competència lingüística com no té cap altre nen de l'Estat. Un estat que ens vol discapacitats, que vol que els nostres fills renunciïn a una de les coneixences, separant-los i forçant així que no tots tinguin les mateixes oportunitats. Aquí una altra amiga deia: “Si un nen suís de parla alemanya va a viure a la Suïssa francòfona, li faran classes en alemany?” Oi que ens volen fer tornar bojos?
Ah, però això no és tot. Setmana de consell de Política Fiscal i Financera a quatre dies de les eleccions a Andalusia. Ells sí que voten no; els qui no fan res i han lapidat la nostra solidaritat, que diuen sí; i nosaltres que ja hem retallat pertot, que embogim sent solidaris, ens abstenim. Jo ja provo, ja, de no embogir. Però no sé pas quant de temps podré continuar enganyant-me. Jo crec que no gaire més. I vostès?