Funambulisme

Ja hi tornem a ser. Una nova resolució o sentència o com se n'hagi de dir. Patim perquè un tribunal, amb arguments jurídics que es contraposen, es confonen, admeten lectures diverses i divergents, pontifica sobre un assumpte que ha merescut l'aprovació quasi unànime dels representants escollits pel poble de Catalunya. Patim perquè les idees del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podien haver estat les mateixes que les del Suprem, una instància a la qual encara poden concórrer les persones que van presentar la queixa perquè els seus fills fossin escolaritzats en castellà. Sembla que no. Sembla que ja tenim consolidada –després de tants anys, de tants esforços!– la immersió lingüística, una de les últimes possibilitats que ens queden perquè la llengua no es dilueixi en el no-res. Però, ¿de debò ho podem assegurar amb absoluta confiança? ¿I si ara es desperta el Suprem amb una nova sentència que certifiqui que el castellà també és una llengua vehicular? ¿I si el Constitucional hi torna a posar una cullerada d'indefinició? De fet, amb l'Estatut a la mà ja era previsible que passessin coses com aquesta, perquè fa estona que caminem sobre un filferro extremament fi, afilat, un cable que ens abocaria al precipici si no fóssim capaços de tants equilibris. I justament això és el que atabala: haver de semblar un país normal, que camina de manera normal però que, en realitat, es desplaça a través d'un exercici de funambulisme extrem.

La qüestió no és pas que la resolució del TSJC hagi estat favorable a la política de la Generalitat, a la idea d'un país amb una llengua pròpia. El problema de fons és que tres famílies (tres, més el fill d'Alícia Sánchez-Camacho) puguin posar en dubte un sistema que ha demostrat la seva capacitat d'integració i que ha estat (i és) necessari perquè el català encara tingui alguna esperança de futur. La resolució d'ahir, tot i que aposta per la immersió, admet també la raó del dret individual per damunt de l'interès col·lectiu. I la pregunta que faig des del filferro que talla la pell és aquesta: si, a aquests tres demandants (més el fill d'Alícia Sánchez-Camacho), se'ls reconeix la possibilitat de rebre l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular, si es diu que, per a ells, la sentència del Suprem s'ha d'aplicar, ¿qui no ens diu que demà n'hi hagi tres-cents o tres mil?