L'altra cara de la Lluna
L'adhesió de personatges il·lustres a la causa sobiranista podria fer pensar que ser independentista és una bicoca i que l'independentisme, ara i aquí, ja té guanyat el partit abans de baixar de l'autobús. Però la realitat constata una altra cosa diferent. Sense cap ànim de menystenir la respectable evolució ideològica de cadascú, la recent florida de vocacions tardanes que ha experimentat la causa sobiranista revela una constant: la majoria d'aquestes vocacions les protagonitzen figures descavalcades del poder efectiu que havien trobat a redós de CiU o del PSC (i fins i tot del PP!). No és per desmerèixer-los. Es tracta, és clar, d'uns conversos amb un enorme poder simbòlic i amb gran vigor intel·lectual. Però que majoritàriament ja han tancat les seves carreres materials i que, des del solaç de la jubilació, rebroten amb l'esclat d'una utopia larvada en els seus cors: l'independentisme. Per tot això és dubtós que aquests nous perfils puguin ser l'expressió mitjana d'un suposat independentisme còmode, instal·lat en els hivernacles d'un catalanisme sempre provisòriament ambigu.
L'altra cara oculta de la Lluna ens parla d'un independentisme perseguit i d'una persecució tàcitament silenciada. L'Ajuntament de Sant Pol de Mar està essent inundat d'amenaces per haver-se negat a hissar la bandera espanyola. Un pastor de Centelles, de nom Fundador Rodríguez, català nascut a Andalusia, ha començat a rebre trucades de repulsa per haver declarat al programa televisiu Salvados que ell votaria “sí” en un referèndum sobre la independència de Catalunya. La democràcia espanyola digereix el terrorisme d'estat, la corrupció, el colpisme, la tortura legal..., tot, tot... menys l'independentisme. La realitat crua indica que ser independentista requereix unes condicions sobrehumanes, un sistema nerviós literalment a prova de bomba. Aquí tenim les tortures denunciades pels independentistes detinguts per Garzón el 1992 i desateses per l'Estat. Aquí tenim els mòbils dels crims de Guillem Agulló i de Josep M. Isanta. Carod-Rovira va ser, de manera del tot injusta, infamat políticament, castigat fins al llindar de la resistència. ¿Oleguer Presas hauria pogut continuar jugant a Espanya? Més enllà de la seva idiosincràsia, ¿no ha patit Laporta una difamació del tot inacceptable? L'independentisme confronta amb el principi de subsistència: subsistència política, moral, mental, física.
