Talons d'agulla

Aquest any, el Dia de la Dona ha passat sense pena ni glòria. S'han complert els rituals, i anar fent. Es percep entre moltes dones, sovint les més joves, un conformisme amalgamat amb la indiferència vers el feminisme i la seva història. És com si els avenços que actualment gaudeix el sexe femení hagin caigut del cel, o més ben dit, hagin estat atorgats graciosament per l'altre sexe. Sobretot, sembla com si amb el que tenim ja n'hi hagués prou.

Darrerament, la feminitat –que no està renyida amb el feminisme com a reclamació dels drets de les dones i la defensa dels seus valors– s'exhibeix caient en desmesures com ara les sabates amb inversemblants talons d'agulla. Cada vegada més prims i més alts. Fa uns temps, quan les dones volien fer palès que eren quelcom més que allò que es deia de “descans del guerrer”, mestresses de casa i paridores, es va adoptar la roba ampla i el calçat còmode. Ja s'havien perdut la cotilla, l'ombrel·la, el barret i les mitenes, i després, lleugeres i decidides, van accedir a l'oficina a més de ser obreres de fàbrica, van anar a la universitat i van tractar de tu a tu els seus companys. I fins aquí hem arribat.

Fa pocs dies s'han publicat dades sobre els llocs de direcció en grans empreses que ocupen les dones. El país europeu on n'hi ha més és Noruega, i no passen del 46%. A l'Estat espanyol són un 12%. Em costaria de creure que aquestes directores anessin a treballar muntades sobre un pal escanyolit clavat a la part posterior de la sola. Es veu que a les models i les actrius els encolen la plantilla de la sabata al peu perquè sigui menys probable que caiguin de morros. Però elles viuen de l'aparença, és la seva feina. A les altres, siguin directives o merament dirigides, els cal mantenir-se segures per fora com a prova que ho estan per dins. És ben sabut que els tacons exagerats perjudiquen l'esquena i els peus. Què té de femení sacrificar la salut pels capricis d'una moda que sempre s'absté de turmentar els homes?