El cant del cigne
Aquest cap de setmana s'ha iniciat oficialment la campanya electoral de les eleccions andaluses i asturianes, sud i nord peninsular i darreres fronteres d'algunes resistències. Amb tot, cal dir que la mateixa campanya no es pot reduir als moviments que es registrin durant quinze dies, ja que des d'abans de les últimes generals les claus de moltes actuacions, en una autonomia i l'altra, ja eren marcades per la consulta del present març. Ara, no s'ha entrat en campanya; s'ha intensificat la campanya.
Les enquestes són clares i en un territori i l'altre es debat una única qüestió: quina serà la capacitat d'aguant dels socialistes. A Andalusia l'atenció és veure si els populars aconsegueixen la majoria absoluta, quan la forquilla de les previsions els situa al centre d'aquest punt màgic, un fet que privaria de qualsevol especulació d'acord entre PSOE i IU, cosa que evitaria que els comunistes, sobretot cordovesos i malaguenys, s'haguessin d'empassar més d'un gripau. Per demés, la campanya socialista donarà la possibilitat de veure i viure el retorn de la Chacón en la versió més espanyolista, ja que la Carme, o Carmen, segons convingui, ha assegurat que es multiplicarà en la seva presència per terres andaluses.
El cant del cigne és intrigant. Diu la mitologia popular que el cigne mai no canta, ja que només emet un ronc sord, però que abans de morir emet un cant magnífic i inimitable. Virgili ho escrigué i ningú ho ha desmentit. I els socialistes asturians fa dies que pensen en l'adagi. Les enquestes els donen un més que possible triomf electoral, que obre un moderat optimisme a les files dels deixebles de Rubalcaba –a aquesta comunitat, no és previsible que la Chacón assisteixi a gaires actes de campanya–, que fan operacions de tota mena i riuen les gràcies a una Izquierda Unida a la qual les enquestes donen un potent ascens. Amb tot, els percentatges són justos i el bloc conservador pot arribar més fàcilment a sumar la xifra màgica (23).
En nits d'insomni, els socialistes asturians senten el cant del cigne, l'admirable sonoritat de la melodia del triomf momentani, gratificant però insuficient, que queda al no-res quan les matemàtiques imposen la raó. I els socialistes asturians saben que darrere el poder, o no, ve la crisi i el galopant ascens dels excomunistes. A Astúries, a les matinades de març, el cant del cigne se sent amb persistència.
