Milions de pipes per terra

L'amplíssima planta baixa de la Tate Modern de Londres està inundada de pipes de gira-sol. És una instal·lació d'un fenomen xinès que es diu Ai Weiwei. Les pipes són de mida real, però de porcellana i pintades a mà. Vuit milions esteses a terra perquè la gent les trepitgi i reflexioni. Sobre què? Sobre la gana, la petitesa de l'individu, sobre la Revolució Cultural xinesa a l'època de Mao... Això ho he llegit als diaris. També això: “Si bé a nivell visual l'obra és literalment grisa, a nivell conceptual és extraordinària. Té capes i capes de significat.” M'entusiasmen aquests textos inflamats que exalcen l'art anomenat conceptual i que consisteix a explicar amb paraules allò que la parida suposadament artística és incapaç de transmetre. Et queda el dubte de quina parida és més ridícula, si l'obra mateixa o la prosa panegírica.

L'art contemporani no distingeix entre la facècia, l'extravagància, l'enginy, el divertimento i la presa de pèl. Al llarg del segle XX s'han consolidat com a recursos creatius la seriació, la grandària elefantíaca i la descontextualització, entre d'altres. Però repetir vint vegades un raspall de dents, ampliar-lo a la mida d'un pal de telèfons o convertir-lo en escombreta del vàter no té cap altra profunditat de pensament o subtilesa emocional que les que li atorgui l'exegeta de torn. Que un paio es faci d'or venent pipes de porcellana –n'ha fet fabricar cent milions!– és admirable, sobretot quan tota una galeria com la Tate Modern dóna per fet que això és art i en compra vuit milions. Què en faran després, de tantes pipes?

El cèlebre entrenador de futbol Vujadin Boskov va definir així un penal: “És quan l'àrbitre xiula penal.” La frase va fer fortuna i es recorda com una gran veritat que també es pot aplicar al món de l'art: art és allò que un crític famós o un mandarí cultural o una galeria prestigiosa diu que és art. Doncs amén Jesús.