La desesperació

Hi ha desesperació, molta desesperació i no sé si som capaços d'expressar-la. No sé si en aquesta societat tan segregada, tan dividida en compartiments estancs, n'és tothom conscient. A vegades, algunes opinions, determinades actituds, donen a entendre que hi ha qui en viu al marge, que encara queden mortals, afortunats, a qui les urpes de la crisi a penes han fet una rascadeta i que ignoren el desassossec, la frustració i la sensació d'acorralament amb la qual viuen molts congèneres. La realitat arriba fins on abasta la mirada i el dibuix del món el fem amb el traç, delicat o cantellut, de la nostra pròpia subjectivitat, i també amb el paisatge que les circumstàncies de la nostra vida diària i els mitjans de comunicació ens situen davant dels nassos.

Em diuen que al meu poble, els serveis socials ja no tenen hores per donar, que a les urgències del Santa Caterina, a vegades, no hi ha cadires suficients per permetre que els que esperen torn ho puguin fer asseguts, i que massa sovint la sala entra en ebullició i les tensions esclaten en episodis que segons uns són d'histèria i segons altres, justament, són de desesperació. Fa uns dies, també al meu poble, per opositar a una única plaça d'educador ambiental, probablement mileurista o quasi, es van presentar més de cinquanta persones, entre les quals biòlegs, psicòlegs i màsters diversos. I per accedir a l'assignació de 18 habitatges socials en règim de lloguer, es van rebre més de 130 sol·licituds. A Platja d'Aro, aquesta setmana, 750 aturats es disputaven 30 places. Són dades que no tenen res d'extraordinari, o en tot cas, si ho tenen, és precisament per la convocatòria d'un lloc de treball o per la possibilitat, miraculosa, d'accedir a un sostre digne al país dels constructors. Els ingressos de molta gent a penes cobreixen la mera subsistència i a molts indrets la gent que treballa ho fa en condicions espantoses. Han augmentat les càrregues a totes les feines, s'han endurit totes les lluites, la convivència nota estrebades arreu i, cada dia, són més els que es desentenen d'un contracte social que consideren trencat. A vegades sembla que vivim en un món en descomposició i no sé si els mitjans, més enllà dels successos o del conreu malaltís de pulsions morboses que practiquen alguns, ho expressen com cal. Si ho fessin, potser ens costaria més acceptar la presumible sensatesa de la política de retallades, de la depressió i la degradació a la qual ens sumeix. A qui pretenen salvar? Què pretenen salvar? pregunten des de les creixents files dels exclosos, dels abandonats, dels que ja han quedat submergits. Si disposéssim del mapa íntegre de la desesperança no sé si abonaríem la política que ens recepten les altes instàncies, no sé si arribaríem a conclusions perilloses sobre aquest sistema que fa quatre dies afirmaven que havia clausurat la història, però segur que no parlaríem tant de quatre vidres trencats.