La veritat silenciada

No hi ha hagut sort. Les caixes d'estalvis catalanes que es van ajuntar per salvar-se, titulant l'entitat resultant amb el suggestiu nom d'Unnim, no n'han fet prou amb l'aliança. Sembla que s'ha donat el cas que esmenta la Bíblia: “ Si un cec guia un altre cec, tots dos cauran al pou...” El pou no és aquest cas, és el BBVA, que els ha absorbit. L'antic Banc de Bilbao que va anar afegint lletres al seu logotip a mesura que es quedava entitats: “V” de Biscaia; “A” d'Argentaria... ara podria afegir-hi la “U” d'Unnim, encara que la sigla resultant no seria gire falaguera: BBVAU. Sonaria malament, oi?

Ara podem considerar que aquella decisió del consell d'administració de la desapareguda Caixa de Girona de no fusionar-se amb les altres caixes, presa in extremis, ha evitat que el patrimoni de l'extinta entitat gironina anés a parar a mans d'un enorme complex bancari que, malgrat els atributs hispànics, concentra la majoria de la seva activitat fora de l'Estat espanyol. Tant per tant, és millor que Cap Roig o La Fontana d'Or siguin de La Caixa que no pas d'un ambiciós pop financer, més atent al seu enorme volum mundial de negoci que no pas a una hipotètica obra social que per ara es desconeix.

Però no ens resignem: ha passat molt temps, i ningú ha donat als gironins una explicació convincent de la davallada patètica de Caixa de Girona, una entitat que any darrere any presentava els seus comptes amb bombo i platerets, anunciant que havia guanyat pla més que a l'exercici anterior, i anava així sumant... fins que va arribar en pocs mesos l'ensulsiada total. És fàcil dir que va ser fruit de la conjuntura general, tan afectada per la crisi del rajol. Però això no deixa de ser una explicació genèrica i interessada, que empara un silenci culpable.

En tota entitat financera hi ha una memòria que detalla la seqüència dels successius estats de compte –reals i no maquillats– beneïts per una firma d'auditoria de prestigi. Hi ha també la relació dels préstecs concedits, i l'anàlisi de si reunien o no els requisits exigibles, o tal vegada eren fruit de decisions personals dels qui portaven les regnes, moguts per compromisos. Aquesta anàlisi particular de la fi de Caixa de Girona no es coneixerà mai...? Un membre del seu consell ens va dir amb tota innocència: “És que l'únic que interpretava l'estat financer de Caixa Girona era el Banc d'Espanya, i a nosaltres en mantenien en una certa ignorància...”

Causa mala impressió que ni la Cambra de Comerç, ni la Generalitat, ni les entitats patronals, ni les organitzacions sindicals... ningú (!) hagi demanat mai un dossier convincent que analitzi els esdeveniments que van conduir a aquell trist final. Ens resistim a creure que tot va ser fruit només de la “pèssima conjuntura viscuda”. La relació encadenada de fets és ben segur que existeix, però també ho és que hi ha molta gent interessada perquè no surti a la llum. Les causes que van provocar el fracàs... la veritable història probablement no se sabrà mai.