L'espanyol que es parla a Catalunya
Aquesta setmana hem viscut un nou episodi de la batalla de la llengua. I aquesta setmana, la batalla s'ha mantingut, concretament, en l'àmbit jurídic. I, per bé que les coses, de moment, sembla que quedaran com fins ara (es mantenen el català com a llengua vehicular a l'ensenyament i el sistema de la immersió), el resultat final de la batalla és incert, en funció de les interpretacions que en fan les parts. Per tant, la batalla, previsiblement, continuarà.
El fet que a Catalunya hàgim de conviure permanentment amb una batalla de la llengua perjudica, essencialment, la llengua catalana. No perjudica tant l'espanyol, que al món viu una etapa de propagació natural, la més important de tota la seva història, i pot gastar totes les energies a consolidar la seva expansió i millorar els seus canals i codis de comunicació.
Per al català, una llengua abocada durant segles a la precarietat, que necessita gastar tots els esforços en la normalització (és a dir, a aturar la desnormalització), el simple fet d'haver de defensar indefinidament les trinxeres, és un desgast afegit esgotador. La batalla de la llengua, doncs, la podem acabar perdent, no pel resultat, sinó per la permanència mateixa de la batalla, que se'ns fa insostenible.
A més, la batalla de la llengua ens obliga a malversar energies en diversos fronts: el jurídic, el polític, el social, l'acadèmic i (sortosament, ara no tant) el governatiu. Haver-nos d'estar barallant per la llengua contínuament ens afebleix i ens torna bel·ligerants (amb l'agreujant que la bel·ligerància, sovint, comporta desequilibris emocionals i racionals).
Avui, que sabem que amb la independència tindríem tots els problemes resolts, hem d'aprendre a subsistir encara en una situació de dependència (que no és només econòmica, sinó també lingüística). Hem de trobar solucions per a la nostra realitat, no només per al nostre projecte.
En aquest sentit, podríem fixar-nos que en cap dels països del món en què l'espanyol té presència és anomenat “castellà”, sinó “espanyol”. Malgrat que sembli una fotesa, anomenar “espanyol” al “castellà” és un senyal d'alliberament. Hauríem de començar a entendre que la llengua cooficial que es parla a Catalunya és “l'espanyol de Catalunya” i prou, tan sobirà (i diferent) com els espanyols d'Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Estats Units... Ningú pensa, per exemple, que pel fet que als Estats Units es parli l'espanyol, els americans del nord siguin espanyols, vaja.
