Identitaris

Aquesta espantosa crisi que travessem té, però, tractaments molt diversos per part dels jerarques espanyols. Imagina't que, en un
lloc públic, tu dius que cal un referèndum sobre la independència. El jerarca de torn o el seu acòlit no trigarà ni tres segons a dir-te que t'hauria de fer vergonya el teu discurs identitari quan la gent passa gana, quan hi ha un atur astronòmic i quan estan desnonant famílies. La veritat, quedes una mica tallat i acabes dient-te que ets un infame.

El mateix jerarca, o el mateix acòlit, o uns de semblants, es posen ara a retallar els drets lingüístics dels alumnes catalans. Però nosaltres, que som una mica aturadets, no els repliquem: per què us poseu identitaris havent-hi la crisi que hi ha? No, no ho fem; potser perquè avergonyir un altre ens fa cosa. Tot seguit un altre jerarca t'etziba que el corredor Mediterrani passa per Madrid, i hi afegeix, amb un posat altiu, que no pretendràs una Espanya asimètrica. Mancat de reaccions immediates, no se t'acut que cap país del món és simètric, que això només es dóna en geometria, que és una ciència abstracta. Quan encara estàs superant la teva poca habilitat dialèctica, et ve una senyora amb aires de
ser el teu superior jeràrquic i et diu que la bandera espanyola ha d'onejar en tots els ajuntaments perquè és el símbol “de todos
los españoles”, i afegeix que això ho marca la llei i que contravenir-ho et transforma a tu i al teu amic l'alcalde o l'alcaldessa en delinqüents consumats. No et ve al cap, maleït sigui, replicar que els ciutadans estan preocupats per la crisi i no per banderes, i
que el fanatisme identitari de la teva interlocutora no ajuda a fer bullir l'olla. No, no dius res. Et limites a penjar la bandera espanyola enmig d'una xiuladissa ciutadana.

I quan el màxim jerarca va a Europa a pidolar més marge de dèficit mentre a tu t'exigeix no sols que no cobris els deutes que té amb tu, sinó que t'espavilis, que no et perdonarà ni un euro de més en el teu dèficit, no dius: “Home, que no et fa vergonya?” No: omples els diaris d'elogis al “valor” d'aquell jerarca, tot i ser evident que no era més que un pidolaire ensenyant les vergonyes a Europa.