Un energumen
L'escena: un senyor comparteix taula amb una senyora en l'acte d'inauguració de l'exposició 25 años de relaciones diplomáticas España Israel. La inauguració no pinta bé. No transcorre plàcidament. Dues noies simpatitzants amb el poble palestí interrompen l'acte i, una a cada banda del local (una d'elles porta desplegada la bandera palestina), protesten escridassant i boicotejant la inauguració. Totes dues criden, de manera airada, consignes demanant la llibertat d'aquest poble reiteradament vilipendiat.
El senyor que està assegut a la taula i ha d'inaugurar l'exposició, Antonio Mora (president de l'associació de la premsa de Granada), demana diverses vegades a les noies cridaneres que deixin de cridar per tal que l'acte es pugui desenvolupar tal i com estava previst. Les noies en qüestió no cedeixen i, aleshores, de manera contundent, amb seguretat i aplom, el senyor s'aixeca i mentre camina cap a una de les noies ( la que porta la bandera) va traient-se el cinturó amb una destresa pròpia d'un domador de circ o d'un stripper i, una vegada tret, el doblega i l'agafa per les dues puntes mentre s'acosta amb el braç enlaire a la noia abanderada que segueix cridant i llançant consignes reivindicatives. L'energumen en qüestió és a punt de descarregar el cinturó a l'esquena de la noia quan veu que una televisió local (Canal Sur) està filmant i recollint tot el que passa. La bèstia es para, passeja per la sala tot descarregant la ràbia sense haver pogut fer allò que semblava que volia fer en un principi i s'asseu entre les cadires del públic.
El senyor en qüestió ha dimitit el seu càrrec (només faltaria!!!) i ha demanant disculpes explicant que “sus actos le han sumido en un estado de profunda tristeza y desconcierto”.
Segurament amb aquesta dimissió n'hi hauria d'haver prou. És probable, però què volen que els digui. A mi em va deixar una mica més que preocupada la facilitat i destresa amb què aquell subjecte va fer el gest d'estirar el cinturó, plegar-lo i aixecar el braç amenaçant. Fa pensar. I jo dec ser molt i molt mal pensada, però em va semblar que aquell gest estava massa interioritzat i em va fer por.
I el pitjor i el que realment ens hauria de fer por a tots plegats és que, per a més d'un i més d'uns quants, no n'hi ha per tant. Però sí. N'hi ha per tant. Quants de miserables!
