Peatge

Va ser un 2 de juliol de 1969. Suposo que molts de vostès se'n recorden. Aquell dia es va inaugurar, oficialment, la primera autopista de peatge de Catalunya (i també, com es va recalcar llavors, d'Espanya), la que enllaçava les poblacions de Mataró i Montgat. Representa que l'Estat no tenia prou diners per als catalans i es va haver d'utilitzar capital públic, que després es rescabalava amb un peatge. L'invent va funcionar, prou que ho sabem, perquè ara mateix Catalunya té més de 600 quilòmetres d'autopistes de peatge.

La intervenció del capital privat en les infraestructures és un mecanisme vell, doncs. I és un recurs quan les administracions no tenen prou diners per fer el que toca perquè, per exemple, han de dedicar-los a pagar els interessos d'uns deutes adquirits en l'època de la disbauxa.

Bé, sembla que ara l'invent es tornarà a utilitzar per fer les línies d'alta velocitat que queden pendents. Però no serà capital d'aquí o d'Espanya, només, sinó de tot Europa. És a dir, que ara seran els inversors privats, gens mediatitzats pels interessos polítics particulars, els que decidiran si és més rendible el passadís mediterrani d'alta velocitat, que porta des del nord enllà fins a l'extrem sud, o un passadís central que, després de fer un túnel de 40 km, portarà... a Madrid.

És clar que el capital es mobilitzarà a través del Banc Central Europeu, la vicepresidenta del qual és Magdalena antes-partía-que-doblá Álvarez. Però, vaja, si es vol precipitar a l'abisme, en té prou apostant per una opció ruïnosa només per allò de no afavorir els catalans.