Bombolles

Sóc un fan del també cornellanenc Jordi Èvole i tinc la impressió que creix el col·lectiu de coneguts madrilenys que el segueixen diumenge al programa Salvados de La Sexta. En nombre i en compenetració amb l'estil i amb el fil roig del programa. Les persones que van veure el dedicat a la justícia, o a Jordi Pujol, o a la Burbuja cultural premien el programa com a un dels pocs oasis, entre tantes propostes televisives que semblen una invitació al suïcidi moral dels fracassats en nòmina. És, la bombolla cultural, una barrabassada caríssima, perpetrada amb diner públic, de nous rics que, quan senten la paraula cultura, entonen el Cara al sol. I que entenen les inversions culturals des l'òptica del més pur estalinisme: com a inversió, radicalment anticultural, a favor de la propaganda política. S'entén: de la dictadura dels dogmes, “entre silencio y gritos”, com definia Luciano Rincón la propaganda del franquisme. I mai de la cultura com a element alliberador per a les persones. (Evito la paraula poble perquè en nom del poble s'ha fet massa demagògia, de l'escola del no gaire demòcrata Benito Mussolini).

És revoltant que no hi hagi diners per als ensenyaments bàsics, entre els quals hi ha els artístics, o per a les xarxes de biblioteques i d'arxius –espais que funcionen cada dia i que no agraden a gaires dirigents polítics perquè no són susceptibles d'inauguracions tres cops a l'any–, o per a les indústries culturals, de música, clàssica i de jazz, de cinema, tallers de creació literària, d'il·lustració, disseny, i que n'hi hagi per a disneylàndies pretesament de les arts. Cal prendre's seriosament les polítiques culturals, ni que fos en nom de la creació de llocs de treball, d'una banda, i de l'enriquiment d'un país que no té ni or ni petroli... i que, en canvi, ha sobreviscut mitjançant la indústria cultural, tan múltiple i tan arrelada a tradicions de la nostra petita pàtria.

Parlar d'un horitzó d'independència, sense garantir inversions prioritàries en formació, d'una banda, i en R + D, d'una altra, és una actitud, malgrat veus molt honorables, d'acaparadors de fum i escampadors de la farina.