Guitarra

Com que l'Ajuntament de Barcelona es resisteix a fer un carril només Harley per tota la ciutat, em desplaço a una entrevista al barri més noble en metro. No sóc gaire de soterranis i prefereixo els busos i els tramvies, però a l'hora que tinc la cita el trànsit és imprevisible i si alguna cosa em molesta més que l'espoli fiscal és la falta de puntualitat.

A la sortida del metro em trobo un jove que toca la guitarra. Una guitarra clàssica, com la peça que interpreta. No ho fa gens malament. Es nota que no ha après quatre acords per sortir del pas. No, aquest jove té estudis. Ha anat algun conservatori o, en el seu defecte, té un talent natural.

Penso en molts joves com ell. Joves amb carreres de medi ambient als quals els ofereixen una feina de becari remunerada amb 150 euros al mes. Joves amb el títol d'arquitecte sota el braç que han de fer un curset de monitor de menjador, a veure si així poden aportar alguns diners a casa dels pares.

Sí, ja sé que no hi ha cap vareta màgica per resoldre aquesta situació. Que, tots plegats, hauríem d'haver estar més atents quan s'inflava la bombolla i, sobretot, el desvergonyiment. Que potser hauria estar millor créixer a poquet a poquet perquè els nostres joves tinguessin ara un futur, si no més fàcil, una mica més clar.

Jo els diré què passarà amb aquests joves en els quals hem invertit diners –nosaltres– i temps –ells: que marxaran fora del nostre país i no hi tornaran. Que uns altres es beneficiaran del seu talent.

Déu –permeti'm que l'invoqui–, alguna cosa hem fet molt malament.