Punt i coma

En un principi era el Verb. I el Verb es manifestava a través de la paraula parlada i escrita. La llengua oral i l'escriptura tenien canals, regles i usos diferents. Les característiques de l'oralitat eren l'espontaneïtat, la immediatesa, la informalitat, sovint la incorrecció. Les de l'escriptura eren la reflexió, la formalitat, la distància. Tot això va anar d'aquesta manera –com Déu mana– des dels orígens dels temps fins al naixement del correu electrònic. Aquí es va espifiar tot.

Potser sou dels qui rebeu, escriviu i responeu molts correus cada dia. Els correus s'alimenten els uns als altres: com més n'entren, més en surten; com més n'escrius, més en reps. Hi ha la idea, que és una servitud nefasta, que el correu s'ha de contestar de pressa. Que tot el que reps per correu és urgent. Els correus cremen a la pantalla i te'ls has de treure de sobre. Un correu d'ahir per contestar és una taca a l'expedient professional. O sigui que, eficients com som, ens posem a contestar i escriure correus a tota pastilla. A raig: sense pensar, sense rellegir, sense corregir. Enviem els correus amb faltes. Amb frares. No s'entén el que volem dir. Escrivim amb un coet al cul, fem els correus com els burros els pets i ZAZ! prenem la tecla enviar. I aleshores ja no hi ha res a fer.

Potser no cal guardar els correus al calaix uns quants mesos, com s'ha de fer amb les novel·les: no seria productiu. Però dos o tres minuts... Els minuts que tardes a rellegir el que has escrit, a corregir l'ortografia (amb el corrector!), a construir i a ordenar bé les frases, i a posar-hi algun signe de puntuació. No dic pas un punt i coma, que això ja és per nota, dic una senzilla coma aquí, una coma allà, un punt al mig...

Mestre Fabra, que segur que s'ho mira des de dalt, ho agrairia molt. Perquè les coses s'han de fer una mica ben fetes, i escriure també. La meva iaia, quan érem petits, sempre ens ho deia: “Mainada, feu-ho bé, que malament ja hi surt!”