L'espai medieval imaginat
Si ens preguntem què és l'edat mitjana per a la majoria de la gent del nostre temps, la resposta és ben senzilla: un videojoc, una fira al carrer, una novel·la històrica, un restaurant amb gent disfressada, una pel·lícula de Hollywood més o menys fantasiosa, etc., etc. De seguida ja es veu que això no és gaire seriós, que hi deu haver una distància abismal entre allò que va ser en realitat el món medieval i la percepció que en tenim ara, idealitzada en certs aspectes i estigmatitzada en molts d'altres. Imatges edulcorades de trobadors galants i dames gentils es barregen amb tota facilitat amb tintes negres de pestes, epidèmies i tortures inquisitorials, amb multitud d'estereotips i de tòpics que, potser per la llunyania dels temps, proliferen en textos escrits per persones que caldria suposar ben informades.
Així són les coses. I vet aquí que un grapat d'historiadors, majoritàriament medievalistes i encapçalats pel doctor Flocel Sabaté, de la Universitat de Lleida, s'han decidit a abandonar, encara que sigui temporalment, els seus àmbits concrets i quotidians de recerca per reflexionar no sols sobre la matèria que estudien, sinó sobretot entorn d'aquesta percepció tan desigual, tan poc fidel, que la gent normal i corrent s'ha anat construint amb relació a l'edat mitjana. Dit d'una altra manera, s'han decidit a estudiar la magnitud i la profunditat d'aquella distància abismal de què parlàvem abans. El resultat d'aquesta reflexió és un llibre col·lectiu de 23 treballs i 17 autors que acaba de sortir fa poc i que porta per títol L'Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Editorial Afers, 2012). És un llibre francament interessant, amb els avantatges i els inconvenients coneguts de les obres col·lectives, però que en conjunt ens ofereix un estat de la qüestió prou ric i suggeridor, amb la voluntat implícita, segurament, d'ajudar a aconseguir que l'edat mitjana deixi de ser, com deia precisament un historiador, el més “mal tractat i maltractat període de la història universal”. És un esforç que cal agrair, sobretot quan tantes vegades, i amb raó, s'ha acusat el món acadèmic, el món universitari, de viure permanentment en una bombolla autoreferencial, aïllada, absorta en àmbits minúsculs i erudits de recerca que estan totalment al marge de la realitat que els envolta.
Els primers que hi guanyen són, sens dubte, els mateixos medievalistes, que es veuen obligats a l'exercici saludable i profitós de pensar en primer lloc en què consisteix la identitat medieval, en quins són aquells elements constitutius que, al marge de l'espai merament temporal, la distingeixen dels altres períodes històrics. Per fer-ho, el llibre que ens ocupa dedica la seva primera meitat a analitzar quin és aquest món real de l'edat mitjana, des d'una voluntat d'interpretar i sentir una cosmovisió medieval europea fins a aspectes molt concrets, vinculats a la llengua –una de les herències indiscutibles d'aquella època–, a grups socials com ara els pagesos o la burgesia incipient o a l'educació, principalment al voltant dels anomenats Estudis Generals o universitats, tan importants a l'hora de “fer sentir una cultura comuna a tots els europeus del mon cristià romà”.
Un cop dibuixats els trets d'identitat necessaris, la resta dels treballs del llibre ja enfoquen d'una manera directa quina és la percepció que d'aquest món real de l'edat mitjana van fer-se l'època moderna i, més endavant, la política, l'art i la literatura del segle XIX, el temps del redescobriment romàntic que va forjar tants mites al voltant de les glòries medievals passades, uns mites que encara sobreviuen amb una sorprenent vitalitat en l'actualitat del nostre temps. És, com diu el subtítol de l'obra, l'espai imaginat, o l'espai recreat, o simplement la memòria de l'edat mitjana, que s'expressa de manera tan insatisfactòria i deformada en l'ensenyament que reben els nostres infants o en la indústria del cinema, que ha pervertit tantes realitats medievals al servei de la construcció d'un producte de consum de masses.
Tres anàlisis de caràcter més general clouen aquesta obra que volem recomanar: l'un estudia el paper del món acadèmic en la recreació de l'edat mitjana, que ha aconseguit “transformar l'antic miratge d'humanistes i il·luministes en un mirall en el qual poder identificar la nostra imatge”; el segon constata com els medievalismes omplen la nostra societat, utilitzant tots els suports tecnològics en ús i recorrent a tots els tòpics sense cap mena de mania, per a sorpresa i incredulitat de l'historiador especialitzat; i el text final és una reflexió sobre la utilització oportunista i esbiaixada de la memòria històrica, una utilització que desborda l'àmbit medieval per contaminar totes les èpoques.
Parlant simplement com a lector, i un cop passat el darrer full del llibre, potser la conclusió que se'n desprèn és més aviat poc optimista, però també és veritat que una societat tan desenvolupada i tan abundosament informada com la nostra, amb progressos tecnològics tan espectaculars com els que tenim a l'abast de la mà, permet una constatació més positiva: i és que, més enllà de prejudicis i de tòpics, el ciutadà mínimament atent i informat té prous trumfos al seu abast per saber destriar el gra de la palla i poder-se fer una composició de la realitat medieval prou ajustada i prou precisa. Potser això és poc als ulls del medievalista que viu i pensa tot el dia al voltant del seu objecte d'estudi, però resulta una mica més reconfortant per als qui aspirem a conèixer amb fidelitat un temps antic que, avui exactament com ahir, se'ns continua presentant tan fascinador.
