Seguir cada batec del cor
Vorrei seguire ogni battito del mio cuore... llegia Marco Alemanno, entre l'impressionant silenci de la basílica de San Petronio, davant unes vuitanta mil persones, sis mil a l'interior del temple i la resta a l'atapeïda Piazza Magiore. En aquesta estrofa de Le Rondini, en l'ofertori de la missa funeral, Alemanno no pogué continuar i esclatà en un plor només interromput per confessar el seu amor i la relació homosexual amb el mort. El canonge Giovanni Silvagni, que oficiava el funeral, i el dominic Bernardo Boschi, que havia fet l'homilia, es miraren amb complicitat, en un sensacional escenari on no es movia ni una fulla dels centenars d'ofrenes florals que acompanyaven l'acte, entre elles l'enviada pel president Giorgio Napolitano. En les darreres paraules d'Alemanno detonà un aplaudiment com mai s'havia sentit a Bolonya. El funeral encetava un debat de llarg abast.
Les primeres hores del març portaren males notícies. El món de la cultura perdia Lucio Dalla, un dels cantants i compositors més estimats d'Itàlia, que des de la segona meitat dels seixanta, quan es presentà amb Pavarotti, ocupava un racó en milions de cors commoguts. Una quarantena d'anys a dalt de tot i un caràcter molt proper a la societat italiana el portaren a ser molt estimat per diverses generacions de compatriotes, més quan les seves lletres parlaven un llenguatge directe i relacionat amb la condició humana. Profundament creient, es considerava molt relacionat amb els franciscans i els dominics i, al mateix temps, parlava meravelles de l'Opus Dei, cosa que feia entendre el seu progressisme social acompanyat de determinants molt conservadors en temes com l'avortament. Actuà expressament davant Joan Pau II (1997) i Benet XVI (2007) i era de missa i comunió setmanal.
Lucio Dalla mai no féu de l'homosexualitat causa de militància i l'administrà en la intimitat, si bé no era cap secret i era respectada. La realitat era coneguda per la jerarquia catòlica, que practicava la política de mirar cap a un altre cantó quan s'evidenciava el tema; el mateix bisbe de Bolonya al·legà dificultats d'agenda per presidir el funeral i encarregà al seu vicari general que el representés, però mai no denuncià la situació anòmala, segons ell, de Dalla. Però la declaració de Marco Alemanno des del mateix altar de la catedral trencava un cert ordre establert i assenyalava la farisaica doble moralitat de la societat italiana. El dominic Boschi, amic de la parella, no sembla gens aliè a la configuració del nou escenari.
En determinats temes relacionats amb la moral, l'Estat italià és dels més conservadors d'Europa, marcat per la pròpia relació amb el Vaticà i per una societat on el catolicisme conservador és molt influent. Ni dreta ni esquerra mai no s'han atrevit a legislar sobre l'homosexualitat i ni tan sols funciona una normativa sobre parelles de fet. ¿Qui obriria un debat amb el Vaticà, quan s'ignora l'abast del desgast que comportaria? Mirar cap a un altre cantó és molt més fàcil, més si aquesta és una norma acceptada tant per l'estament polític com per l'eclesiàstic. Ara, la incomoditat que sentiren els assistents al funeral de la basílica de San Petronio ha passat al carrer i els darrers dies s'han obert diversos fronts de debat. Moviments cristians progressistes demanen a l'Església un discurs sobre l'homosexualitat, reconeixent una realitat que interpel·la; però, també, la societat civil ha reforçat les línies reivindicatives i importants personalitats de la política, la societat i el món cultural han entrat en aquest debat. El tema es mou i les argumentacions són de pes. Lucio Dalla ha cantat amb força la darrera cançó, que porta a seguir els batecs del cor.
