Carta a un espanyol autèntic
A tu m'adreço, espanyol autèntic. Sí, a tu que ho ets de cap a peus, a diferència d'altres sense els mèrits que calen per ser-ho veritablement. Tal com ho dius, o com almenys ho penses, ser espanyol és una distinció inigualable. No en va, com queda clar en els planisferis de les teves escoles, Espanya es troba al bell mig del món. No hi ha dubte que és la preferida de Déu.
Així doncs, a llur servei els grans espanyols feren córrer per tot arreu la sang dels infidels, i fins i tot varen expulsar els jueus de casa seva per haver fet a Jesús el que li van fer un mil·lenni i mig abans. Estava clar que no mereixien viure en un país com el teu, encara que els seus avantpassats s'hi haguessin establert des de feia segles. De passada, és clar, precisament per ser el que eren, que fou correcte que els béns dels expulsats passessin a mans de clergues de prosàpia i laics devots i esforçats. El respecte a la propietat privada no s'aplica a les hisendes dels qui no professen la vertadera fe. Espanya, a més a més, pot presumir d'haver creat la Santa Inquisició. Poca cosa!
El món està obligat a respectar l'estirp i els blasons dels hijosdalgo, la condició dels quals els eximeix de treballar. Això quedava reservat als qui no eren “cristians vells”: capaços de demostrar l'absència de jueus, negres o indígenes americans al llarg de set generacions. És clar que si no hi havia manera de deixar-ho clar, amb una generós donatiu l'Església espanyola –de més qualitat que qualsevol altra– emetia el certificat de puresa de sang que calia per comprar càrrecs públics i retribuir-se amb ells el privilegi d'un bressol tan digne.
Comprenc el teu enuig amb catalans i bascos, que, on s'és vist!, no reconeixen la teva superioritat ni drets de conquesta i, malgrat la seva suposada condició d'espanyols de segona o tercera classe, han gosat mantenir la seva identitat ancestral i fins i tot encabotar-se en l'ús dels seus “dialectes pirenaics pletòrics de retrògrada nostàlgia”, que vas intentar extingir.
Aquests descastats contravenen els principis sagrats d'aquell gran prototipus de l'autenticitat espanyola, el memorable “caudillo por la gracia de Dios”, la devoció cristiana del qual, juntament amb la seva espanyolitat a ultrança, li va permetre, sense que li tremolés la mà, treure del sòl, a més d'un milió d'espanyols dolents. Està molt bé que continuïs venerant la seva memòria!
Ben clar ho deien els llibres del seu gloriós temps: els espanyols bons van saber imposar els sagrats principis de l'espanyolitat. Amb orgull podies presumir aleshores –quan el franquisme va sobreviure amb l'ajuda ianqui més enllà de Hitler i Mussolini, amb els qui va estar ben associat– que es va convertir el teu país en la “reserva moral d'Europa”.
Entenc perfectament la teva indignació, oh gloriós espanyol autèntic! quan bascos i catalans no volen aportar tants diners per mantenir els hidalgos i les nòmines gegants de Madrid. Em faig càrrec de la teva molèstia si ara pretenen, irreverentment, creure's una nació.
És evident que per ser espanyol de veritat no s'hi val ser basc o català; per ser bons espanyols, com és el seu deure sagrat, s'ha de ser-ho com Déu mana. Per això sempre estàs disposat a tirar mà de la creu i, sobretot, de l'espasa. Ben clar ho va dir aquell prohom franquista, Fraga Iribarne: “Traurem els tancs al carrer per tal de fer-los-ho entendre.” També ho han repetit militars d'altra graduació. Així es parla! Per què tanta democràcia i parlaments? Si a algú no li agradi, que es foti. Si aquests mals espanyols no creuen, doncs expulseu-los d'Espanya! Au, fora Catalunya i fora Euskadi! No mereixen pas pertànyer a tan distingida nació! Marqueu una clara frontera i santes paus. D'aquesta manera, Espanya quedarà incòlume i s'alliberarà de consumir productes catalans, evitarà que ells gaudeixin dels vostres i el Madrid serà campió tota la vida.
