El preu de no ser estat
La pedagogia del nou catalanisme va centrant el focus d'atenció en l'elevat cost que els catalans i catalanes hem de suportar pel sol fet de no tenir estat propi. El vell catalanisme autonomista està acabant el seu recorregut històric per la incapacitat de continuar justificant renúncies nacionals que a Europa cap poble està disposat a fer. Per què els catalans hauríem de continuar, any rere any, pagant el preu de no ser estat encara?
Cada dia tenen menys raons els conservadors de l'adscripció de Catalunya al mapa d'Espanya. Jordi Pujol, i molts altres líders, ho han confessat: no ens queden raons. Aquesta setmana, per exemple, ens ha proporcionat un nou paquet de bons arguments sobre la necessitat de la independència. L'Assemblea Nacional Catalana (ACN) es constituïa dissabte a Barcelona com a culminació d'una intensa mobilització popular per l'estat propi. Una mobilització que ve de lluny, que té en les consultes per la independència i la gran manifestació del 10-J de 2010 el punt de maduració suficient per plantejar ara un full de ruta amb referèndum final per a l'any 2014.
L'ACN representa el camí cívic, civilitzat, cap a un objectiu únic i prioritari: ser un nou estat d'Europa. L'ACN no es constituïa contra ningú. Ni contra els partits, perquè sense partits no hi haurà independència. Ni tan sols contra Espanya, que a l'estat català no li convé d'enemic. Reclama per a Catalunya exercir un dia el dret democràtic a l'autodeterminació, obtenir la majoria que Europa demana (mínim del 50% de participació i del 55% de vot favorable) i ser reconeguda com nou estat europeu.
El cop de gràcia, el donava dilluns el govern de la Generalitat quan feia pública la seva avaluació de l'espoli fiscal espanyol, que per al període 1986-2009 calculava en 213.963 milions d'euros (unes sis vegades el pressupost de la Generalitat del 2012!). El dèficit per als últims anys ha estat d'uns 16.000 milions anuals (una mitjana del 8% del PIB): i pensar que el cost de la sanitat catalana només representa la meitat d'aquesta xifra! El més curiós és que les xifres no han estat rebatudes des del govern d'Espanya. Això sí, foren cínicament silenciades pels grans mitjans espanyols: mentre que els diaris catalans les publicaven en portada, cap diari de Madrid de dimarts no hi dedicava una línia a la seva portades. Hi pot haver algun pacte fiscal que esmeni aquest espoli i que el centri en l'agenda de Madrid?
El cost de no disposar d'estat propi comporta, com sabem, unes dependències frustrants i sovint asfixiants. És el cas de les grans infraestructures que limiten o impedeixen les expectatives de creixement i benestar (aeroport de Barcelona, TAV, Rodalies, eix mediterrani, accessos al port de Barcelona, eix transversal, autopistes de peatge, etc.). Ho acabem de comprovar en el procés de centralització a Madrid del sistema català de caixes d'estalvis, encara inacabat. El cas de la minimització de l'aeroport de Barcelona és un gran paradigma del preu de no tenir estat: un aeroport sense TAV, sense metro, sense hub internacional, sense una companyia com Spanair, que, a diferència d'Iberia, no ha tingut un estat darrere, etc.
I què dir de la llengua catalana i de les amenaces contínues dels diferents poders de l'Estat espanyol contra la seva normalització? És evident que amb estat propi el català no sols seria oficial a Catalunya, seria també oficial a la Unió Europea. Llavors, els catalans i catalanes podríem estar encantats de conèixer i usar dues llengües internacionals com l'espanyol i l'anglès.
El preu que sí que pagaríem de grat és el risc de seguir el camí dels altres pobles europeus ja emancipats gràcies a l'estat propi. I arribar així a ser identificats sense ambigüitats com a nació catalana en el mapa de les nacions, a gaudir d'una butaca a l'ONU, a mantenir ambaixades (la primera a Madrid) i disposar d'un domini de dues lletres a internet.
