El problema del problema

Ara resulta que els nostres veïns espanyols no només no mostren símptomes de cansament de robar-nos fiscalment, ofegar-nos lingüísticament i humiliar-nos de totes les maneres hagudes i per haver, sinó que, quines penques, per postres diuen que a Catalunya som un problema. Els mitjans de comunicació madrilenys, amb més o menys barroeria però sense gairebé cap excepció, ni una, ja fa temps que tergiversen, manipulen i enganyen la seva opinió pública amb una distorsió de la realitat catalana que no només és indignant sinó que resulta altament perillosa perquè va dipositant un sediment ideològic catalanòfob i ens fabrica una imatge de boc expiatori, d'ase dels cops, que alimenta l'odi entre la població espanyola fins a límits perillosos per a la convivència.

Que entre Espanya i Catalunya no hi ha entesa possible ha quedat clar fins i tot als pactistes. És irreversible. Una altra cosa és com acabarà la controvèrsia. Perquè entre el nacionalisme espanyol i el català hi ha una diferència decisiva: la visió de l'altre. A molts dels que volem la independència ha arribat un punt que se'ns en fot com són o deixen de ser els espanyols. Ens és absolutament igual. Simplement volem marxar. Que no ens emprenyin. Que ens deixin fer. Ens hem curat del victimisme tradicional a cops de realitat. Culpar l'enemic exterior és inútil. Odiar-lo, infructuós. Volem ser els responsables dels nostres problemes. I prou. El nacionalisme veí, en canvi, ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació. Aquest és el problema. I gros, perquè tenen tota la força. Menys una: el dret a dir ‘marxem'. I a veure què passa.