Les propietats de l'aire

No tothom troba el mateix oxigen quan obre la boca. Ara, per exemple, els que davant les clamoroses escassetats de la hisenda pública són partidaris de retallar sense pietat, quan inspiren, agafen molt més aire que els que suggereixen que potser convindria incrementar els ingressos amb una fiscalitat progressiva i un combat decidit contra el frau fiscal. Que, per cert, es veu que procedeix majoritàriament de les grans fortunes, les grans empreses i la banca, com en una teoria conspirativa. En l'actualitat, els que denuncien les rigideses de la burocràcia pública, una certa indolència en el funcionariat o les dilacions que escanyen la vitalitat de les iniciatives privades, troben un aire molt més net i transparent per propagar les seves certeses i reivindicar l'aprimament de l'administració, que els que mantenen que enlloc està escrit que l'Estat no hagi de ser eficaç, o que la recerca del benefici no acostuma a garantir bons serveis públics, o que algú ha de vetllar pels interessos col·lectius, o que la presència de l'Estat és essencial per cohesionar, redistribuir i apaivagar les desigualtats.

La composició actual de l'atmosfera és la que és i fins i tot hi ha qui, com si estigués afectat d'una curiosa variant de l'anorèxia, segueix veient greixos i sacsons en una societat del benestar que ens està quedant amb la pell i l'os, i en una administració absolutament desbordada i per tant ineficient. Massa sector públic i massa funcionaris diuen, sense saber o sabent perfectament, que vivim en un dels països d'Europa on menys hi ha d'una i altra cosa. Massa sindicats i massa bel·ligerància caïnita, diuen, on només hi ha les febleses i les docilitats pròpies d'un país amb un petitíssim índex d'afiliació, i així ens va. El contingut de l'aire que, segons aquell vers que fa uns anys va esdevenir cèlebre, exigim tretze vegades per minut, ha canviat molt en els darrers temps, especialment a aquesta banda del món. Ha canviat tant, hem donat tanta prioritat a les complicitats situades en les lògiques nacionals i les tensions de les forces centrípetes i centrífugues, que no sé si hem de començar a patir pel model social que construirem si mai aquest país esdevé finalment sobirà i aconseguim la clau de la caixa i la caixa sencera. De moment, però, ens hem situat com a líders destacats en la destrucció de l'estat protector que ens ha d'allunyar de la selva i en la coartades ideològiques que ho sustenten. Si després de cada enderroc les víctimes alcen la veu, un dit situa sempre la responsabilitat terres endins, i et quedes amb la desagradable percepció que els que ho denuncien, encara que tinguin raó, encara que invoquin arguments incontestables i principis sagrats, queden immediatament sense alè. I és que aquí, l'oxigen, com tantes altres coses, està mal repartit.