Ull de peix
Ni tancats, ni rígids ni classistes
L'ensenyament és el principal mecanisme
de filtre i selecció social
De vegades sentim afirmacions que, de tant repetides, les acceptem acríticament i esdevenen un tòpic. Ara mateix he llegit un estudi de la Fundació Bofill, que m'ha fet a mans
l'associació Alumni –exalumnes de la Universitat de Barcelona, que porta a terme un seguit de tasques admirables–, d'un rigor acadèmic inqüestionable (el signen Xavier Martínez Celorrio i Antoni Maria Saldo).
És difícil de resumir, però en destacaré alguns punts que avalen dues idees ara bescantades: la importància social i econòmica de la Universitat i la vitalitat de Catalunya, tot i la crisi. Per exemple, diuen que Catalunya té una alta taxa d'ascens social i una baixa herència de classe, a més d'una fluïda igualtat d'oportunitats; aquests índex són superiors als països veïns, cosa que trenca el tòpic que la societat catalana és tancada, rígida i classista. La fluïdesa, però, és més alta en les classes mitjanes que en els extrems (pobres o rics).
Reconeix l'estudi que les despeses socials en educació són clarament insuficients (comptant-hi l'escassetat de beques), però afirma que la societat catalana és meritocràtica i fluïda (vol dir: hi ha ascens social quan hi ha mèrits i no fils à papa). I encara més: l'ensenyament és el principal mecanisme de filtre i selecció social. Deixeu-me que hi afegeixi que, essent les coses així, les retallades en educació són doblement greus i que les protestes estudiantils estan, doncs, plenament justificades.
Una conclusió que em sembla útil: el paper de la Universitat és tan substancial que l'estudi calcula que “els nivells universitaris representen el 35% de tot l'ascens social”. I una altra: “L'ascens social no discrimina segons l'origen català o espanyol dels fills.” I una darrera remarca: si els més pobres i els més rics tenen un ascens social més rígid, hem de concloure que apujar les taxes enrigideix més la immobilitat dels extrems.
Les nostres autoritats, doncs, farien ben
fet d'apuntalar la Universitat en comptes de posar-hi pals a les rodes –i molt menys a
cops de roc–. I buscar amb els experts universitaris un sistema de taxes escalonat per
fer més pròsper el país que serveixen.
