Sorolls, músiques, gossos...

Educació: adquisició dels hàbits de convivència en civilització, en aquest cas, occidental. En carrers, autobusos, metros, trens, cines... es poden rebre ofenses variades nascudes d'aquest dèficit, de la no educació: la conducció d'alguns homínids; la prepotència i desconsideració de propietaris de gossos; els crits, rots, deixalles, deixar l'avi dret... en transports públics; els comentaris en veu alta durant la projecció... Centrem-nos ara en, posem per cas, els autobusos. Poden una part dels passatgers obligar la resta a haver d'escoltar els seus capricis difosos pels altaveus del vehicle? Pot una part del passatge bombardejar la resta amb, diguem-ne, música grunge, deathcore, indie o postpunk? Sé d'una situació pintoresca. En el mateix moment que juga el Barça, un autocar ple de gent circula per autopista entre el Prat i l'Empordà. Un grup de passatgers joves demana de posar la retransmissió esportiva per la ràdio de l'autocar; davant la negativa posen cara, primer, d'estupefacció; seguidament, d'incredulitat i, immediatament, d'ofensa: com se'ls pot negar una transmissió esportiva, especialment tractant-se de futbol i –argument definitiu– sent el Barça qui juga? Que pot haver-hi gent al vehicle a qui no agradi: a, el Barça; b, el futbol; c, l'esport retransmès, o d, qualsevol cosa que difonguin els altaveus; és a dir, que volen silenci? Cara de perplexitat: no hi havien pensat –de fet, no havien pensat mai que una minoria podia molestar-ne una altra–. Que poden seguir la transmissió de forma privada amb la ràdio que incorpora els mòbils que tots tenen a la butxaca? Home, però no es pot comparar: i la litúrgia de festejar com a energúmens quan el Barça faci un gol? Tornem-hi da capo: tot això ho haurien de sentir/suportar la resta, etc. El franquisme segueix condicionant moltes actituds que mostrem en societat; és clar, no pas tothom. Produïda la Segona Restauració Borbònica, es donà per fet que la disciplina i el respecte eren ornaments personals fatxes, confosos amb els que la dictadura havia consolidat: l'arbitrarietat i la por. I aquest efecte pèndol només podia ser empitjorat per la condició de nous rics que, en diversa mesura, adquirí bona part de la societat gràcies a la bonança econòmica. I, ja se sap, el nivell de fatxenderia a què pot portar la fatuïtat i l'exhibicionisme de molts nous rics és alt. Fou així que l'educació en el si de moltes famílies desaparegué i així tenim un parell de generacions que han crescut no educades.