Absolutistes

Hi ha un vell principi, cínic però encertat, que afirma que com més lluny ets de casa més liberal ets. Penso que amb el temps passa un fenomen semblant, i amb la celebració de la Constitució Espanyola del 1812 ha succeït quelcom de semblant. Aprofito l'oportunitat per dir-los que si ara mateix no estiguéssim immersos en la pitjor crisi econòmica dels últims cent anys el bicentenari de la Pepa s'hauria celebrat com un fenomen còsmic, com quan Zapatero presidia Europa alhora que Obama els Estats Units (Leire Pajín dixit).

Bé: el cas és que fa 200 anys la política espanyola no era cap camí de roses com alguns s'entesten a fer-nos creure. Hi havia els absolutistes, partidaris d'un rei que passava el dia ballant-li l'aigua a Napoleó, i els liberals, preocupats per modernitzar Espanya. El període en què aquesta política liberal es va poder exercir va ser molt curt. L'absolutisme es va imposar per les raons de sempre: el futur fa por i els canvis generen conflictes. Per això hi ha una gran preferència per mantenir les coses tal com estan, no fos cas que ho acabéssim d'espatllar tot.

Tot això ho dic perquè no hi ha ningú dels que commemorin la Pepa que s'identifiqui amb els absolutistes. Tots miren cap al passat i es declaren liberals. Fins i tot els que malden per imposar el pensament únic, els que volen una Espanya centralista i monolingüe, s'identificarien sense dubtar-ho amb el liberalisme més exaltat.

I si els preguntéssim on són els absolutistes, ells ja tindrien la resposta.

No la saben? Els absolutistes seríem nosaltres, els catalans.