Ponts en perill
Tan difícil resulta que
els senyors de Madrid, abans d'acceptar una ruptura, abordin fórmules d'entesa?
Mentre insisteixo a parlar de “ponts” entre Catalunya i Espanya, i viceversa, altres sembla que rebutgin definitivament aquesta possibilitat. És cert que els successius governs de la democràcia han fet poc per cristal·litzar una arquitectura de relació que salvi el buit de les distàncies. Responsabilitat dels qui el 1977-78 no van apreciar prou el privilegi fiscal de bascos i navarresos, fundats en furs reivindicats en les guerres carlines del segle XIX i que van sobreviure fins i tot a la Guerra Civil, amb els bascos dividits en dos bàndols i el nacionalisme a l'exili. Els navarresos van transitar el franquisme amb les rendes dels seus requetès i del seu protagonisme bèl·lic del costat dels vencedors. Però Catalunya no hi va ser, o, si hi va ser (ah, Terç de Montserrat!), no la va encertar a l'hora de negociar les rendes necessàries. Encara a l'exili, Josep Tarradellas m'insistia que “els bascos no són de confiança”.
Avui, Euskadi té els seus ponts reconeguts en la Constitució de 1978, amb concert fiscal i una “insolidaritat” estructural amb la resta de les comunitats autònomes que ningú qüestiona. Mentrestant Catalunya es veu qüestionada i criticada per aquest contingent de ciutadans que Tarradellas anomenava “els castellans”. El problema de l'actual incomprensió no es pot atribuir només a factors de finançament o de mal repartiment fiscal. Potser els qui entre nosaltres van optar pel “que recaptin ells, que nosaltres ja gastarem”, no només van errar llavors, sinó que potser no tenen raó en les seves dràstiques reivindicacions d'ara. Els polítics catalans van deixar el seu pragmatisme per a bascos i navarresos, que, en algun cas, van tirar pel dret no sense violència per a sorpresa dels nacionalistes radicals del nostre territori. El pactisme català no va arribar a igualar els fruits del neopactisme basc prima facie, que després ha esdevingut pragmatisme cínic a la britànica. Amb els bascos sempre s'entreveu la ruptura, tot i que després sorgeix el conveni de Bergara, i cada u a casa seva. Per què els catalans no vam fer com els bascos i navarresos? Aquesta és una gran qüestió pendent de dilucidar des del 1978.
A partir de llavors, hi ha hagut una suma de greuges i desacords amb els governs de Madrid, propicis a enemistar-se amb Catalunya, en lloc de reconèixer la seva enorme contribució a la solidaritat interregional i a la governabilitat de l'Estat. Pocs polítics han estat tan comprensius en aquesta qüestió com Jordi Pujol i tan mortificats per aquells a qui tractava d'ajudar: Felipe González, l'Aznar del primer mandat, el Zapatero dels inicis generosos amb el tripartit català i qui sap si ara un Rajoy sensible als postulats diferencials per la tradició galleguista del seu avi de complexa convivència amb el franquisme. Potser algunes ments catalanes assimilades a La Moncloa puguin distorsionar una perspectiva estatal més ajustada del problema català, ja incomprès al segle XIX, i que ben aviat seria definit pels empresaris i burgesos de l'Ebre com “la qüestió catalana”.
No és cap novetat que des del 1970 fins avui he mantingut un diàleg cooperatiu amb el Pujol de Banca Catalana. Vaig admirar molt la seva obstinació, la seva dotació intel·lectual i tenacitat política. El pròxim congrés de CiU podria crear el definitiu clima de desacord, de ponts trencats, que serà un intent de ruptura de conseqüències insuficientment calculades, i de conflictivitat insana per a totes dues bandes. Tan difícil resulta que els senyors de Madrid, abans d'acceptar una ruptura, abordin fórmules d'entesa? Si es va fer amb els bascos i les seves “raons històriques”, per què no amb els catalans i les molt més sòlides raons nacionals històricament innegables fins al segle XV? És bastant més rendible un discutible “pacte fiscal” amb les balances fiscals a la mà, que una aventura dubtosa amb les tensions pertinents i dels ponts com a raó d'equilibris. Pur Aristòtil. Catalunya té potser un sobrepès excessiu a la butxaca dels espanyols? I en cas de contaminar la cantonada mediterrània –casualment l'antiga Corona d'Aragó– hi hauria la sortida del confederalisme? Baviera no trenca la unitat alemanya... Una hipòtesi gens nominalista.
