Un altre Xavier Montsalvatge

Aquest any sentirem a parlar molt de Xavier Montsalvatge: fa cent anys que va néixer a Girona i els homenatges commemoratius s'estendran fins a Tòquio i Nova York. Però l'il·lustre compositor no hauria existit sense un altre Xavier Montsalvatge, el seu pare, tristament oblidat durant molts anys i finalment engolit del tot per la glòria del fill. Tanmateix, va ser el pare l'impulsor, l'animador i el mecenes de l'esclat cultural que Girona va viure, a redós del modernisme i del noucentisme, durant el primer terç del segle XX.

Nascut a Olot l'any 1881, Xavier Montsalvatge Iglesias es va establir de molt jove a Girona per treballar a la banca de la família i, tal com va dir el seu gran amic Carles Rahola, “realitzar el prodigi de fer compatible la vida de banquer amb el conreu de les lletres i les arts”. Miquel de Palol ho reconeix a les seves memòries: “Ell era el capdavanter i promotor de totes les nostres activitats, fossin les que fossin.” Segons Josep Tharrats, va ser “un promotor de tota llei de bellesa i un plasmador d'alts somnis”. Santiago Rusiñol en va dir que era el cònsol de l'art a Girona. Amb Rafael Masó, va crear la societat Athenea, santuari del noucentisme arquitectònic, artístic, literari i musical. Al costat del seu cunyat Iu Pascual, va pintar a l'oli els paisatges de la Garrotxa. Amb l'editor Joaquim Pla i Cargol va publicar Terra de gestes i beutat, el millor elogi, encara no superat, de Girona. Atacat per una malaltia cruel, va fer una llarga estada a Solius, a la vall d'Aro, en una casa “bastida bellament enmig de grans boscúries”. Allà, impregnat d'una extrema lucidesa, va escriure textos excelsos amb una prosa que Tomàs Garcés va trobar “viva, poètica, sumptuosa, àgil, clara, inundada de llum”. Els seus amics van aplegar aquells papers en un llibre pòstum: Proses del viure a Solius.

Xavier Montsalvatge va morir a Olot el 1921, a l'edat de quaranta anys. Va ser llavors que el seu fill Xavier, que en tenia nou, va haver d'abandonar Girona. Amb el fill s'ha complert la dita castellana: De tal palo, tal astilla. Però és trist que la branca esponerosa de l'arbre ens privi de veure'n el tronc i l'arrel.