Tenen un problema
L'expressió més profunda del nacionalisme espanyol de sempre infla el pit amb la crisi econòmica i la majoria absoluta del PP
Ara fa una setmana el diari ABC dedicava la portada al principal problema d'Espanya, Catalunya, la seva llengua, la senyera i la llei de consultes promoguda pèl govern d'Artur Mas. El passat dia 16, l'exconseller d'Economia i Finances Antoni Castells declarava en l'entrevista d'Els matins de TV3 que “la independència política és viable econòmicament”. Abans-d'ahir, el conseller Andreu Mas-Colell advertia que sense pacte fiscal no hi havia autogovern. Crec interpretar-ho bé si penso que l'un i l'altre, amb tots els matisos i metàfores que hom vulgui, venien a dir el mateix: l'encaix de Catalunya a Espanya no té cap solució raonable; som a final de trajecte. Actituds com la de l'ABC –que comparteixen dirigents del PP i no pocs socialistes– fan impossible l'existència d'un estat plurinacional respectuós i orgullós de la seva diversitat. Només el PSC –i alguns sectors d'ICV– creuen avui encara en el somni federalista –asimètric o no.
L'expressió més profunda del nacionalisme espanyol de sempre infla el pit amb la crisi econòmica i la majoria absoluta del PP. I l'advertència va molt més enllà de la “conllevancia” de José Ortega y Gasset. Espanya té un problema, Catalunya, i la solució no és altra que renunciar a qualsevol mena de reivindicació nacional o d'autogovern i integrar-se plenament a la pàtria espanyola que estima tots per igual però que no escolta “la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana [perquè] has desaprès d'entendre els teus fills”. L'Oda a Espanya de Joan Maragall exemplificava ja el 1898 que els esforços del catalanisme polític per renovar Espanya des de Catalunya estant estaven abocats al fracàs. La inutilitat d'aquesta via traspuava també implícitament en l'article Tras la sentencia y desde Cataluña” (El País, 5 de juliol del 2010) signat per Salvador Giner, Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Jordi Nadal, Antoni Serra i Josep M. Vallès, on afirmaven que Espanya encara té pendent “l'articulació constitucional d'un Estat capaç d'integrar i reconèixer francament el seu caràcter plurinacional”. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut “ha fet créixer a Catalunya la desafecció per la política. Però també respecte d'una idea d'Espanya que provoca sovint la indiferència dels uns i el rebuig dels altres”. Reclamaven una reforma de la Constitució on es reconegués Catalunya com a nació, amb “una identitat històrica, una llengua pròpia i una voluntat de seguir reforçant la seva voluntat política”. I es demanaven si “cal explorar nous camins i produir un model de convivència que integri el reconeixement de la plurinacionalitat i dinàmica federal”.
Però la realitat és tossuda i confirma que ací i ara no es pot passar de la conllevancia a la convivència en llibertat, allò que per camins distints i sempre a través del diàleg i la pedagogia havien intentat el darrer mig segle Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives o Ernest Lluch. Aquesta és la realitat que reflectia la portada de l'ABC i, des del revers, les paraules de Castells i Mas-Colell.
La crisi econòmica és el punt d'inflexió on es juga el futur del país. Les opcions són les que són, ja no hi ha subterfugis ni pedagogia que valgui. El temps de jugar a “qui dia passa any empeny” s'ha exhaurit. Per sobreviure políticament a la crisi caldrà prendre decisions que necessitaran acords d'ampli abast. Cal evitar, especialment, que la crisi econòmica trenqui la cohesió social, base de qualsevol procés de construcció nacional, just en el moment en què és més necessària que mai.
