Tecnocràcia, eficàcia i confiança

Des de la consolidació de la democràcia, que s'ha produït en èpoques diferents en els diferents països i en alguns amb interrupcions totalitàries, les societats occidentals s'han articulat a l'entorn de tres eixos bàsics: el sistema polític, encarregat de pilotar-les i que té la facultat de legislar, la qual cosa constitueix la forma més directa del poder; el sistema econòmic, que regula els intercanvis en el si de cada societat i amb les altres i on l'existència d'una forma de poder és innegable, i el mediàtic, encarregat d'informar els membres de les societats i distreure'ls i on el poder té un caràcter indirecte que s'exerceix per mitjà de la informació, i de la persuasió. Aquests eixos, cadascun dels quals és una font de poder, depenen cada vegada més estretament l'un de l'altre.

Històricament només la política tenia el poder. L'economia li era supeditada i els media eren del tot inexistents. Malgrat la seva aparent submissió, l'economia exercia sempre un paper important. Una economia feble significava un feble nivell de vida dels súbdits. Si les arques eren buides, l'única manera d'omplir-les eren els impostos o les guerres de conquesta, les quals implicaven abundants despeses bèl·liques i podien no ser victorioses i agreujar la situació. La importància de l'economia creix amb la revolució industrial, que impulsa la millora del nivell de vida, llança la lliure circulació dels béns i la llibertat d'intercanvis. L'increment de la importància de l'economia s'ha anat accelerant fins a sobrepassar la d'alguns governs gràcies a la banalització dels transports que ha permès l'aparició de les multinacionals, que han arribat a exercir una gran influència sobre els governs, sense que la seva pròpia independència quedi afectada, a causa del seu assentament internacional.

Pel que fa Als ‘media', avui tenen una difusió planetària, especialment després de la popularització d'internet. Es té tendència a considerar-los com un contrapoder i a vegades arriben a ser determinants. Poden ser un instrument de manipulació i perjudicar el normal funcionament de les institucions democràtiques si es reuneixen en unes soles mans.

Estem vivint una crisi d'una gravetat sense precedents. De la mateixa manera que l'increment i la concentració de poder polític en unes quantes mans és un risc per a la democràcia, l'increment i la concentració de poder econòmic, que fins i tot ha mutat la seva denominació i se'n diu poder financer, també ho és. I temo molt que la crisi que estem vivint sigui una lluita entre el poder polític i el poder financer i m'esgarrifa pensar que el poder financer n'està resultant guanyador.

El poder financer ha introduït la noció de “tecnocràcia”. La política o els polítics amb els seus defectes, que els ciutadans tenim l'opció de penalitzar en unes eleccions, tenen l'atribut de la legitimació, necessari, però no suficient, ja que atorgada la legitimació comença un temps polític que ha de ser temps d'eficàcia. Quina confiança ens pot donar un tecnòcrata provinent del poder financer, si cada cop tenim més el convenciment de la seva responsabilitat en la crisi? Pot ser democràtic un govern tecnòcrata? Com sancionaríem la seva incompetència?

El poder financer fissura la democràcia en fer caure governs, com a Grècia o a Itàlia, per imposar-ne de tecnocràtics, la legitimació dels quals dependrà de la seva capacitat d'obtenir bons resultats. De moment semblen millors els obtinguts a Itàlia que a Grècia. Quins resultats espera el poder financer de les mesures pressupostàries que imposa, si les retallades que comporten, i que admeto que poden ser necessàries, exasperen els ciutadans que les patirem?