La gran partida

Sembla que avui que els andalusos ja han votat, el President Mas comença a jugar la gran partida. I els catalans de la Comunitat Autònoma de Catalunya amb ell, és clar. Fins ara ha hagut de limitar-se a partidetes per ensenyar el joc que farà: l'envit del pacte fiscal, el pòquer d'asos de la llei de consultes, la catxa o, segons com giri tot plegat, l'escala reial de la independència. Mentre anava esperant, en moltes d'aquestes partidetes ha fet parella amb els del PP, quan ha pogut, un trio amb el parlamentari Laporta i amb els d'Esquerra, algunes poques vegades, un color amb tot l'espectre nacionalista; un o dos cops, un o dos fulls –vist i no vist- amb els d'Esquerra i els d'Iniciativa. Però la partida de veritat, la gran partida, sembla que comença a partir d'aquest vespre. Molts l'esperàvem. Mentre el President també esperava, no ha sabut o no ha pogut estar-se d'evitar d'aplicar retallades. La gent sabem que no té res a veure directament amb les eleccions andaluses, però força més amb Andalusia. (I també, és clar, amb aquesta sangonera insolidària que és tantes vegades Espanya.) Ben mirat, en això de les retallades el president Mas ha fet com tants d'altres, però a la catalana: cosa que vol dir que ha retallat amb les tisores i no amb la boca. Hi ha qui comença a pensar que les retallades li passaran factura. Però sembla també que totes les enquestes ho desmenteixen. El jugador Mas té la mala sort de tenir a l'altre costat de taula el llop astut de Rajoy en comptes del xai simpàtic de Zapatero. La partida li hauria estat més senzilla si hagués pogut jugar-la contra el llop rabiós del castellà Aznar. Però, com és sabut, al pòquer es tria l'enemic, però no el contrincant. I és prou just perquè, ben mirat, tampoc molts catalans no han triat Mas de president i ara han de fer pinya amb ell. Perquè, avui, és el President de tots. I és l'hora de desitjar-li sort i d'encoratjar-lo perquè no ens falli.