Conservar/Exhibir

Amb motiu de l'exposició que la nova Filmoteca de Catalunya ha dedicat a la memòria de la Guerra Civil podem veure els talls descartats de les entrevistes que Jaime Camino va realitzar per a La vieja memòria. Els talls estan composats de llargues entrevistes amb gent que van ser protagonistes de la guerra. La memòria testimonial d'aquesta gent és clau per entendre millor el conflicte. L'exhibició d'aquest material, que ha anat acompanyat de dues sessions en què s'han mostrat les entrevistes a Josep Tarradellas i la Pasionaria, exemplifica molt bé la doble funció que té una Filmoteca. El fons que Jaime Camino tenia de la pel·lícula ha anat a parar a la institució perquè aquesta el conservi, però també perquè l'exhibeixi. L'exhibició d'aquest material pot semblar contradictòria amb els vells anhels de la cinefília, però demostra que es pot fer una política per convertir l'arxiu audiovisual en un bé patrimonial que pot interessar a tothom per la seva força com a document.

En un moment en què les retallades converteixen tota aposta per un nou equipament en un estrany signe de luxe, el fet que s'hagi pogut inaugurar una seu de la Filmoteca al barri del Raval, amb dues sales d'exhibició, una biblioteca especialitzada i un espai expositiu, és una bona notícia. Ho és perquè supera el vell greuge històric d'haver dut a terme importants polítiques de patrimoni sense pensar que la creació d'un espai per a una filmoteca havia de ser una aposta clau. També ho és perquè, a més de ser un espai per conservar un patrimoni audiovisual i preservar-lo, una filmoteca és un lloc on es duen a terme veritables polítiques de pedagogia i promoció d'una determinada cultura audiovisual. A vegades es té la sensació que les velles pel·lícules formen part d'alguna cosa condemnada a l'oblit, que els clàssics del cinema són tan vells com els clàssics grecs o llatins i que en plena era de les multipantalles no cal preguntar-se quines són les arrels de l'audiovisual que l'han fet possible. La Filmoteca ens demostra que la memòria del cinema ha de ser una memòria viva, compartida per diverses generacions i que cal fer una veritable treball per mostrar-la i difondre-la. La força del nou equipament ha de residir a saber trobar una harmonia entre la política de conservació i la d'exhibició, entre l'arxiu i la pantalla viva, entre l'especialització i la divulgació. Que la Filmoteca tingui un espai renovat, modernitzat i obert a les necessitats del segle XXI és una petita esperança enmig de la trista recessió.