La dignitat democràtica de Jaume Bonet
Avui fa vint-i-quatre dies que el mallorquí Jaume Bonet va iniciar una vaga de fam en resposta a la intenció del president del govern balear, José Ramón Bauzá, de “posar les bases de cara a un futur extermini de la llengua catalana”. Fa cinc dies, aquest mestre jubilat, molt afeblit per la vaga de fam, va participar en el programa de Rac1 conduït per Jordi Basté. Paco Marhuenda, director del diari La Razón, i Antoni Bolaño, exdirector de l'Oficina de Comunicació del govern de Montilla, hi participaven com a tertulians. Marhuenda, sempre tan previsible, va executar el paper de Marhuenda: una figura plana, de lèxic i tons guerracivilistes. Bolaño, en canvi, més instruït en la tradició del despotisme il·lustrat, va recriminar a Bonet que fes aquella vaga perquè, segons el socialista, “en una democràcia hi ha moltes altres maneres de protestar”.
Bolaño deu tenir una visió paternalistament reduccionista de la democràcia, concebuda com a mecanisme bàsic de protesta però no com a mecanisme de gestió i aplicació dels drets dels ciutadans. Partint de la mentida que la nostra democràcia té tanta qualitat com per invalidar mesures excepcionals com la de Bonet, Bolaño recrimina una vaga de fam en favor de la llengua tot oblidant deliberadament que el sistema democràtic en què vivim és també l'instrument que permet liquidar el català. És en nom de fraudulentes prerrogatives democràtiques que el català no està reconegut a les institucions europees, o amenaçat al Senat espanyol, o que no s'ensenya a la Franja de l'Aragó. És en nom d'aquesta pretesa cultura democràtica que generacions i generacions d'espanyols han estat educats, ensinistrats potser seria el verb més precís, en la catalanofòbia. És també en nom del sistema que 126.000 xiquets i xiquetes del País Valencià no poden ser escolaritzats en valencià, idioma propi d'aquell territori. Amb l'empara del Tribunal Constitucional, el mal anomenat bilingüisme és l'argúcia legal per imposar el monolingüisme castellà arreu de l'Estat. Per decisió governamental, a Mallorca el castellà és un requisit per als funcionaris mentre que el mallorquí és només un mèrit. Davant d'aquesta indefensió, davant d'aquest crepuscle lingüístic induït per un totalitarisme impunement disfressat, ¿quants sistemes de protesta, tan cívics, tan altament morals com el de Jaume Bonet, queden?
