Sobiranisme, quina por

Per saber com anem –com ens va– per Catalunya, és bo llegir els diaris de Madrid, els de dretes, especialment el més bel·ligerant del tots, El Mundo. Però avui, ves per on, no transcriuré res d'aquest rotatiu, i sí, en canvi, la portada i el seu corresponent article que publicava ahir el monàrquic ABC referint-se a la llei del Parlament català que regula el recurs de cassació en matèria de dret civil i que entrarà en vigor a finals de mes. Titular de portada, ben visible: “Cataluña se inventa un tribunal propio para puentear (compte, no putear) al Supremo.” Editorial de pàgina 4: “El propósito soberanista de esta nueva ley es desarrolar subrepticiamente una Administración de Justícia en Cataluña, en contra del principio de unidad jurisdiccional que proclama la Constitución y apartándose de la sentencia del TC sobre el Estatuto.” Pàgina 18, i en titular: “Cataluña resucita un Tribunal del año 1934 para asumir un recurso de casación propio.” Després, la ressenya històrica de l'esmentat tribunal, que va estar funcionant del 1934 al 1938, i el dictamen que feia l'ABC de la seva recuperació: “Una ofensiva judicial de tinte soberanista.” A la pàgina següent, apareixia un requadre enumerant la “pugna interminable de conflictos” en què han hagut d'intervenir el TS i el TC amb diverses anul·lacions i condemnes. Un exemple: “Las sentencias del Supremo en favor del bilingüismo escolar se remontan a 1980, pero las cinco últimas han sido descaradamente desobedecidas por el gobierno catalán.”

O sigui, que aquí ens trobem, pràcticament, fora de la llei. Ens miren amb lupa, i qualsevol cosa que faci el govern de Catalunya pensant en Catalunya és vist des de Madrid com una insubordinació sobiranista que cal reprendre i esmenar. A veure com reaccionarà la premsa de la capital del regne després del canvi de rumb, ja anunciat per Oriol Pujol, que adoptarà Convergència Democràcia durant aquest congrés que està celebrant a Reus. Però aitals reaccions no són cosa recent. Els que tenim una certa edat no ens agafen gens desprevinguts. La dèria anticatalana ve de lluny, i els seus practicants no han de ser necessàriament fanàtics de cap ideologia ultra o racista. Un company de feina madrileny, molt culte i cosmopolita em deia, quan jo hi treballava: “El hecho de hablar catalán os hace ser todavía más provincianos.”